El constructivismo en el aula. César Coll

Com ja sabem, la concepció constructivista postulada des de l’àmbit educatiu i, més concretament, des de l’ensenyança i l’aprenentatge per part del professor i l’alumne respectivament, no respon a una única teoria sinó, més bé, a un marc teòric. Aquest, es fonamenta en un conjunt de teories on totes tenen en comú que l’alumne construeix el seu propi aprenentatge exercint com a agent actiu d’aquest mentre que, la principal funció del professor és la de guia i/o acompanyant de l’alumne en la seva adquisició d’un coneixement significatiu. A més, aquest marc teòric té amb compte la manera com aprèn l’alumne per tal de poder determinar la millor manera de com ensenyar.

No obstant això, aquest model educatiu és relativament actual i, per tant assolir-lo, encara és el principal repte de les escoles i dels professors en general. És per això, que durant la meva escolaritat (anys noranta) el model tradicionalista era el vigent encara que s’anava prenent consciència de la necessitat d’un model educatiu on l’alumne fos el protagonista del seu propi aprenentatge: el constructivisme. D’aquesta manera, faré un anàlisis sobre la meva escolaritat mostrant exemples d’activitats que considero que no són de caire constructivistes tot i exposant com penso que s’haurien d’haver realitzat per apropar-se’n i, d’altres, que sí segueixen aquesta postura.

En primer lloc, posaré de manifest les activitats que considero que no es fonamenten segons la concepció constructivista de l’ensenyament/aprenentatge. Activitats com ara:

- Els professors mai ens preguntaven quins coneixement previs teníem sobre els nous temes que anàvem a estudiar.

És a dir, els professors arribaven a classe i, directament, explicaven el nou tema sense preguntar-nos quins coneixement previs teníem en relació als nous conceptes. Pot ser eren incomplets o, fins i tot, erronis però ja en teníem una idea.

Segons la meva opinió, tot i seguint el punt de vista constructivista, allò que hauria d’haver fet el professor és preguntar-nos què coneixíem i què no per seguir l’explicació a partir d’aquell punt una vegada ens ha fet partícips d’aquesta. A més, penso que això hagués afavorit la nostra construcció d’un coneixement més significatiu ja que, en la mesura que el professor ens preguntava, nosaltres hauríem fet l’esforç de relacionar els conceptes previs que teníem amb els nous per tal de dotar-los de sentit.

- Moltes vegades, sobretot a l’assignatura de matemàtiques o quan ens van ensenyar els punts cardinals (Nord, Sud, Est i Oest), tant els meus companys com jo no veiem la utilitat pràctica de molts dels exercicis que fèiem en relació a la vida diària i, per tant, no sabíem aplicar-los. Quan li demanàvem al professor, la seva resposta era purament propedèutica i es limitava a: <>.

D’aquesta manera, com és lògic pensar, acabàvem per aprendre les activitats d’una manera mecànica i memorística, com a conseqüència de la falta de significat i sentit que podíem atribuir-li, per tal d’aprovar l’examen. A més, això suposava que establéssim un coneixement basat en l’enfocament superficial la qual cosa, afavoria alhora la falta de saber aplicar els coneixements en diferents contextos.

Segons la meva opinió, tot i seguint el punt de vista constructivista, allò que hauria d’haver fet el professor és explicar-nos el sentit de l’activitat i, fins i tot, mostrar-nos un cas en que saber fer aquella operació matemàtica hagués estat indispensable perquè no ens enganyessin o, en el cas dels punts cardinals, hauria d’haver-nos fet sortir al carrer i mostrar-nos que, segons la situació del sol, podem conèixer la direcció en que ens trobem de tal manera que, al descontextualitzar i generalitzar allò que apreníem poguéssim aplicar-lo a altres contextos construint així un coneixement significatiu.

- A classe, teníem una companya problemàtica com a conseqüència d’una família desestructurada. La noia era difícil de controlar i contínuament ens pegava, insultava als professor i mai feia cas del que li deien. Els professors, constantment la “humiliaven” davant nosaltres en un nul intent per frenar el seu mal comportament i, de vegades fins i tot, feien veure que no sabia fer res, potser sense adonar-se’n (currículum ocult). El cas, és que record molt bé ( i crec que mai podré oblidar) un dia de classe a quart de primària amb el nostre tutor en que la noia s’estava portant molt malament i li havia insultat. La resposta d’aquest va ser lligar-la de mans i cames a la cadira perquè no es pogués moure i tapar-li la boca amb esparadrap després de que, fent-ho amb la ma, la noia li mossega’s. Pareixia un segrest en tota regla. Però allò més important, a banda de tractar la noia d’aquesta manera davant la classe, era que per tal “d’humiliar-la” el professor ens va manar que féssim com si li estiguéssim fent fotos tot i prestant-li atenció que era el que ell pensava que ella volia.

En quant a aquesta anècdota, que més que una classe de primària pareixia una pel•lícula de ciència ficció, volia destacar-la perquè em pareix una total falta d’actitud constructivista per part del professor davant del problema que suposava aquesta noia per al seguiment normal de la classe. La veritat és que de petita això em va fer molta gràcia i aquell dia el vam passar molt bé. Però ara que tinc la suficient maduresa com per a entendre la situació, la veritat és que penso que la noia no ho devia d’haver passant gens bé. Estava sent humiliada per tota la classe a petició del nostre professor i, segons la meva opinió, això és quelcom lo suficientment greu com perquè el sancionessin. A més a més, aquesta noia rebia constantment de manera inconscient una autopercepció negativa d’ella mateixa com ara: <> la qual cosa fa referència al currículum ocult ja que, com és sabut, és l’emissió reiterada de missatges negatius de manera inconscient per part del mestre al discent. He de dir que, avui dia, aquesta noia continua tenint un comportament inacceptable dins la societat i el pitjor és que no ha finalitzat ni els Estudis Secundaris Obligatoris. Com veiem, és un exemple de la importància del currículum ocult amb el qual els professor hem d’anar amb compte perquè podem marcar la vida d’una persona.

Segons la meva opinió, tot i seguint el punt de vista constructivista, allò que hauria d’haver fet el professor és intentar fer entrar la noia en raó i, si això no fos possible, enviar-la a la directora. Però, sobretot, frenar qualsevol rialla o comentari despectiu dels altres companys cap a ella. Penso que un professor, el que ha de fer és integrar a tots els membres de la seva classe perquè ningú es senti exclòs i, en aquest cas, intentar parlar amb els pares per veure la situació familiar en que es troba la noia i, en cas que fos necessari, posar-ho en mans dels serveis socials ja que la culpa d’aquest comportament venia associada a la vida que li havia tocat viure amb aquella família perquè, sense dubte, el que la meva companya necessitava era algú que l’ajudés.

- La última activitat que crec que no pot estar considerada dins de la concepció constructivista d’ensenyament/aprenentatge és que durant tota la meva escolaritat el mètode per excel•lència d’avaluació que he viscut ha estat l’examen escrit. La qual cosa, ens feia aprendre el temari de memòria per assegurar-nos l’aprovat. A més, quasi sempre, allò que millor ens sabíem era el que tot just no entrava a l’examen o allò que ens sabíem era el que demanava però amb el nervis l’oblidàvem. Perquè, a qui no li ha passat això alguna vegada?. Una altra qüestió referent a això que vull destacar és què a l’assignatura d’educació física, solíem fer exàmens escrits sobre els diferent esports que practicàvem i jo em pregunto: Cóm podíem demostrar-li a la professora d’aquesta manera el domini que teníem o no amb el baló?.

És per aquest motiu, que penso que aquests tipus d’exàmens afavoreixen l’establiment d’un coneixement de caràcter superficial i, per tant, poc significatiu ja que apreníem el temari de forma purament mecànica i acabàvem oblidant-lo a les poques setmanes. A més a més, eren preguntes de caràcter tancat la qual cosa ens limitava a reproduir, amb el mínim de variacions possibles, els conceptes. A més, cal destacar que aquests exàmens són de caràcter estàtic i, per tant, poc fiables ja que el coneixement que es construeix de manera realment significativa és aquell que perdura en el temps i, per tant, necessitaríem un sistema de caràcter dinàmic que s’adaptés al fenomen del temps.

Segons la meva opinió, tot i seguint el punt de vista constructivista, allò que hauria d’haver fet el professor és avaluar el nostre aprenentatge en conjunt, és a dir, la nostra evolució diària i no només guiar-se per l’examen escrit d’un dia. Per tant, el mètode que jo fomentaria és el d’avaluació contínua o processual que tracta d’observar al nen sistemàticament per veure si ho sap fer. D’altra banda, en el cas de la professora d’educació física, jo hagués portat als nens al pati i deixar-los jugar al baló ja que així mentre són avaluats es divertirien.


En segon lloc, posaré de manifest les activitats que considero que sí es fonamenten segons la concepció constructivista de l’ensenyament/aprenentatge. Activitats com ara:

- A l’etapa d’Educació Infantil, tant al primer com al segon cicle, una vegada a la setmana, els pares d’un nin/a venien a la nostra classe per contar-nos històries i contes. Aquell dia, el fill del pare que hagués anat, es convertia en el protagonista d’aquella setmana i cada setmana rotàvem perquè cadascun de nosaltres ho fóssim.

La veritat és que amb aquesta activitat, ho pesàvem molt bé. Els nostres pares havien de venir a classe i contar-nos un conte o alguna història de quan eren petits. Però sobretot quan em tocava a mi ser la protagonista m’omplia de goig veure als meus pares i les meves amigues tots junts i, a més, era el centre d’atenció durant aquella setmana.

Considero que aquesta activitat es situa en la línia del constructivisme ja que, l’objectiu últim d’aquesta, era involucrar a la família en l’educació dels seus fills. De manera que puguin conèixer la professora, els seus companys, la classe on estudien etc. A més a més, crec que aquesta activitat, amaga un rerefons molt important què és que els mestres no han de ser els únics educadors dels infants sinó que els seus pares han d’interessar-se i col•laborar en la tasca educativa dels seus fills.
- A l’època preescolar, la nostra classe estava dividida en espais o zones diferenciades de manera que cadascuna d’aquestes estaven destinades a la realització d’una tasca diferent. Els diferents racons que hi havia eren: la biblioteca (on podíem veure contes i dibuixar), la cuina de joguina (on jugàvem a mamàs i papàs), la catifa (on de vegades dormíem i de vegades la professora ens contava contes) i, per últim, el parc (que era un mini tobogan de joguina).

Aquest tipus de distribució de l’espai en zones diferenciades, també es pot considerar una activitat de caire constructivista ja que la divisió de l’aula en racons afavoreix l’atenció individualitzada per part del professor i el desenvolupament del infant en la mesura que amb la biblioteca, pintàvem i dibuixàvem la qual cosa desenvolupava les nostres habilitats motores fines; amb la cuina, quan jugàvem a mamàs i papàs, amb la qual cosa adoptàvem diferents papers que realitzàvem per imitació dels nostres pares; amb la catifa, descansàvem la qual cosa afavoria el nivell d’atenció en les properes activitats; i, per últim, amb el racó del parc, podíem saltar i córrer la qual cosa desenvolupava les nostres habilitat motores globals.

- A sisè de primària, vam fer una activitat relacionada amb una noticia d’actualitat del moment: l’enfonsament del “prestige”. Aquesta activitat, constava de, per grups de cinc, buscar notícies pels mitjans de comunicació (televisió, Internet, periòdics etc.) informació sobre el tema i llavors fer un mural amb fotos i breus comentaris explicant la tragèdia.

Considero que aquesta va ser una activitat de caire constructivista ja que l’objectiu del projecte era construir el nostre propi coneixement seleccionant la informació que consideràvem més rellevant. A més a més, un altra qüestió molt important d’aquest projecte és que no només treballàvem aspectes del tipus conceptuals sinó també procedimentals (millors tècniques per fer l’activitat) i actitudinals (respectar les opinions dels nostres companys) de les quals amés, érem avaluats.

En definitiva, considero que, en general, la meva escolaritat ha seguit el model tradicionalista d’ensenyança/aprenentatge de l’educació encara que, en algunes ocasions, es veia fonamentat per actuacions de tipus constructivista. No obstant això, considero que la meva etapa infantil, es basava més en la visió constructivista que no pas a l’etapa primària, sense mencionar l’època secundaria i del batxillerat al institut, les quals s’orientaven clarament cap al model tradicionalista. És per això que, moltes vegades, l’aprenentatge no resultava ser tot el constructivista que deuria i, per tant, no el dotàvem de sentit la qual cosa desembocava a la construcció d’uns coneixements despullats de significats assentats sobre una base purament memorística on l’únic objectiu era el d’aprovar l’examen final.

No obstant això i per acabar, vull destacant la visió optimista en lo que es refereix a la cada vegada major adaptació del mètode constructivista per part dels professors als centres educatius (com podem veure amb la implantació del Plan Bolonia a les universitats la qual avalua a l’alumne, no únicament per la qualificació de l’examen final, sinó per la seva evolució diària en la matèria). És per això que, segons la meva opinió, els professor d’avui dia han d’optar per la implantació del constructivisme com a model educatiu a les nostres aules, ja que aquest ens farà créixer, no només com a persones lliures, amb criteri i pensament independent, sinó també com a societat i país competent davant la resta del món amb l’objectiu comú d’instaurar un futur millor.