dimarts, 28 de desembre del 2010

Unitat didàctica: ens mengem tots els colors??

Bon dia a tothom!!!

Aqui us deixo l'enllaç a un dels treballs grupals que vam fer el meu grup i jo per a l'assignatura de Didàctica. Es tracta d'una pàgina web a través de la qual vam fer una unitat didactica dirigida cap a infants de 4 anys d'infantil amb la temàtica dels colors.

Espero que us agradi i que tingueu un exemple de com fer una unitat didàctica.

http://sites.google.com/site/unitatdidacticagrup5curs0910/

dilluns, 27 de desembre del 2010

Forum Sociologia: Émile Durkheim



Émile Durkheim
, fou un sociòleg i antropòleg francès creador de la sociologia postmoderna i primer autor que trencà amb la visió de que l'educació és un fet individual ja que, segons ell, es tracta d'un fenomen púrament social.






Segons la meva opinió, tal i com afirmà Durkheim, l'educació és un fet indubtablement social, ja que els infants són educats per un adult madur per tal d'obtenir d'ells el que la societat política i el medi els exigeixen.

No obstant això, Durkheim s'equivocà a l'afirmar que l'educació només es tractava d'un fet social ja que, on quedaria sinó allò individual i personal?. Al meu parer, és la personalitat moral allò que fa que siguem el que som i, en definitiva, el que ens diferencia els uns dels altres. A més a més, la personalitat moral és, juntament amb l'entorn social, el que construix l'educació, ja que com tots sabem, no tothom té una mateixa educació sinó que aquesta es veu condicionada per diferents factors, com ara: l'ambient o l'entorn natural; el context històric en què es viu; i, per últim, l'educació rebuda o context social.

A més a més, cal mencionar que la tasca educativa duta a terme pels mestres, ha de fer-se de manera conjunta amb les families per tal de garantir la col•laboració i participació d'aquests en la construcció de l'educació dels seus fills i, aconseguir així, avançar cap a un millor progrés social.

En definitiva, podem dir que l'educació no es tracta d'un fet únicament social, tal i com afirmà Durkheim, sinó també moral. És per això, que s'ha de fomentar la participació de les families en la tasca educativa portada a terme pels mestres cap als seus fills per tal d'aconseguir un aprenentatge al llarg de la vida i, en conseqüència, el progrès social per tal de garantir un futur millor a les nostras pròximes generacions.

Forum Sociologia: la postmodernitat

Comentari personal sobre la Postmodernitat

Segons la meva opinió, és un fet què avui dia vivim en una societat canviant. Hem passat en pocs anys, d’una època moderna a la postmodernitat. Aquesta nova etapa, es coneix amb el nom d'era tecnologitzada com a conseqüència dels avanços científics, però sobre tot, teconològics en quant a les noves tecnologies de la comunicació i informació.

Tot aquest canvi incessant i ràpid, ha trastocat l’estil de vida de les persones (ara anomenades clients més que no pas ciutadans) marcades per les noves tendències segons el que dicta la publicitat i els eslògans. És cert que pensem que som lliures però, realment ho som? Segons la meva opinió, les anomenades “mass medias” (televisió, Internet, telèfon) envien contínuament i de manera subliminal missatges que ens inciten a comprar encara que no ho necessitem. És el que anomenem societat consumista o del consum. A més a més, els nous aparells informàtics, ens controlen de manera constant, ja sigui pel carrer (mitjançant càmeres de vídeo vigilància) o a les nostres pròpies cases (a través dels registres per telèfon o Internet).

A més a més, tot aquest canvi continu fa que es produeixi una permanent incertesa, inestabilitat i inseguretat, entre d’altres que ens fa estar contínuament en alerta davant els nous aparells que puguin sortir al mercat. És el que anomenem societat del risc o bretxa social.

D’altra banda, cal destacar les conseqüències d’aquest fenomen als centres educatiu. Al parer, l’escola està perdent el paper hegemònic en matèria d’educació que fins ara l’hi pertanyia. Mentre que els mestres, es veuen sobre passats pels coneixement dels seus alumnes amb la qual cosa, s’han d’adaptar per tal d’entendre les noves tecnologies amb les que ara han de portar a terme el procés d’ensenyament/aprenentatge.

D’aquesta manera, l’escola no romandrà obsoleta i podrà avançar amb la societat. Aquesta, ha d’obrir les seves portes i finestres per tal de veure el que passar al món que l’envolta. És per això, que la funció del mestre també ha de canviar, ja que ara no només ha d’educar, sinó que ha d’ensenyar a seleccionar la informació què ja és a l’abast de tothom.

Forum Sociologia: la professora Carmen Nieves

Text de la professora Carmen Nieves sobre la legitimització de les diferències socials a través de la cultura escolar:

"La escuela, sobre la base de una igualdad de partida, afecta a todo el mundo, juzga a todos y otorga a cada uno un lugar dentro de las jerarquías escolares, estructuradas en torno a la doble función del sistema escolar: la socialización en los valores culturales dominantes de la sociedad y la distribución de la mano de obra. La ideología presente en la cultura escolar enseña a los estudiantes a ver el fracaso como algo individual que resulta de su escasez de habilidad, desarrollando unos principios que priorizan las diferencias y divisiones en términos de rendimiento académico; consecuentemente, el sistema de enseñanza se encarga de transformar las diferencias y desigualdades extraescolares en desigualdades reales de aprendizaje o de capital cultural.De esa manera, la igualdad formal, que rige los principios y las prácticas escolares, ha servido para enmascarar, más que para superar, las desigualdades reales ante la enseñanza y la cultura enseñada y exigida.
La cultura escolar no sólo se basa en la igualdad de oportunidades, sino también en el otorgamiento del valor de la excelencia como fórmula de justificación de las diferencias y de la jerarquización; la promoción escolar y la movilidad social van indisolublemente unidas a la implantación de la igualdad formal.La asimilación del principio de la igualdad de oportunidades por parte de los clientes del sistema escolar, asociado al de la promoción individual, es fundamental en relación con la reproducción y el mantenimiento social, a través de la justificación individualizada de los fracasos, los logros y las opciones escolares.Por tanto, la aceptación de estos principios por parte del alumnado es esencial en el proceso de legitimación de la cultura escolar."



Aportació personal:

Segons la meva opinió, el sistema educatiu que impera als nostres dies es un clar reflex de la nostra societat, ja que l’escola no funciona al marge d’aquesta sinó que es fonamenta d’ella. És més, l’escola reprodueix el món dels adults per garantir-ne la supervivència.

És per això, que crec fermament que l’escola s’ha convertit en un producte de consum més quan, en realitat, l’educació hauria de ser un bé públic a l’abast de tothom. Aquesta concepció de l’educació com a producte de consum sorgeix quan creem escoles o universitats privades, la qual cosa produeix desigualtats socials i diferencies pel fet que només uns pocs podran permetre’s accedir-hi. La diferència per voler accedir a una escola pública o privada és que a la modernitat era per qüestió de sous, mentre que ara a la postmodernitat és per una qüestió d’eficàcia, és a dir, creure que els més bons són els centres privats.

A més a més, he de dir que la majoria dels centres escolars, com a conseqüència del sistema educatiu imperant actualment, en lloc de fer persones competents han fet persones competitives. No treballem de forma conjunta i global cooperant el uns amb els altres sinó que som àvars. No obstant això, l’escola pública, que no treballa com una empresa, sí ha tingut amb compte a l’individu per tal de crear en primer lloc persones i seguidament professionals.

En definitiva, cal mencionar que malgrat el voluntarisme d’alguns sectors preocupats per aquestes desigualtats no es pot fer res, ja que la societat s’encarrega de discriminar segons la dinàmica de la seva pròpia estructura social. Però si realment es pretén canviar aquesta concepció, s’hauria de: fer un treball conjunt per tal de crear un projecte educatiu de centre o, fins i tot, de tota una comunitat; crear ciutadans fonamentats en les qüestions cíviques per tal que siguin crítics, imaginatius i capaços; que el sistema educatiu no depengui del sistema polític ni econòmic que governi en aquell moment; i, per descomptat, es necessitaria un vertader sistema comprensiu i inclusiu per tal d’aconseguir l’esperat canvi cap a un sistema democràtic i igualitari.

Forum Sociologia: la professora Victòria Camps

Text de la professora Camps:

Aquí us deixo un text breu de la professora y catedràtica d'Ética, Victòria Camps. Crec que és interessant per exemplificar el primer tema del mòdul 2:

Educar es formar el carácter, en el sentido más extenso y total del término: formar el carácter para que se cumpla un proceso de socialización imprescindible, y formarlo para promover un mundo más civilizado, crítico con los defectos del presente y comprometido con el proceso moral de las estructuras y actitudes sociales [...] No obstante, los valores éticos están en crisis. Los valores siempre han nombrado defectos, faltas, algo de lo que carecemos pero que deberíamos tener. Según Locke, el malestar, la incomodidad que provoca el deseo de que la realidad cambie y sea de otra manera. Si estuviéramos plenamente ajustados con la realidad, no cabría hablar de justicia ni de valores como algo a conquistar, si se hace es porque no se reflejan suficientemente en la práctica. Hoy por hoy, el crecimiento económico nos ha hecho creer que sólo vale lo que produce dinero. Decimos que la prosperidad económica no es más que un paso, necesario pero insuficiente, para lograr una mayor plenitud humana [...]

Aportació personal:

Segons la meva opinió, tal i com afirma la professora y catedràtica d'Ética, Victòria Camps al seu text, el terme educar no només fa referència al fet d'instruir académicament a algú, sinó també de formar el seu caràcter i personalitat per tal que pugui establir-se com a ciutadà dins la societat que li ha tocat viure.

És per això que, per tal d'integrar-se en aquesta societat, l'educand haurà d'assumir una sèrie de normes i actituds socialment acceptades i una sèrie de rols que harurà de desenvolupar al llarg de la seva vida.

No obstant això, estic d'acord amb Victòria Camps quan afirma que <>. Generalment, les noves generacions respecten menys l'autoritat, les normes i les obligacions que la societat en la que viuen els impossa. Però la culpa no només és dels joves ja que, segons el meu parer, els adults els estan inculcant la "cultura dels sous" en la mesura que aquest presenta la máxima aspiració per garantir una vida de plenitud.
En definitiva, pens que els educadors d'avui han de treballar de manera conjunta fomentant la cultura de l'esforç; dels valors morals, ètics i socials (com ara la llibrertat, la justícia, la igualtat, la solidaritat, la cooperació, el respecte i la participació); de la bondat i humiltat; i, en definitiva, la cultura de la pau i la no violència per tal de garantir un món més humà i pacífic a les nostres futures generacions.

Forum Sociologia: el professor Palos

Text del professor Palos:

"Parece que la definición de paz no tendrá que ver tan solo con que no haya guerra, hecho que por descontado es imprescindible para el desarrollo. Esto sería una concepción muy frágil y un tanto negativa en cuanto que concebirla solamente como la ausencia de guerra sería indicativo de una cultura de violencia. La paz es una forma de interpretar las relaciones sociales y una forma de resolver los conflictos que la misma diversidad que se presenta en la sociedad hacen inevitables. Y cuando hablamos de conflictos, no nos referimos tan sólo al conflicto bélico sino también a la contraposición de intereses entre personas o grupos o las diferentes formas de entender el mundo. Nos referimos al conflicto como un hecho natural de las relaciones sociales por lo que la solución de estos conflictos no puede ser mediante la violencia pues estaríamos asegurando de forma permanente una sociedad violenta. Tampoco los mecanismos de solución establecidos por la sociedad pueden dilatarlos tanto como para que estos conflictos deriven en violencia o conflicto armado. Por tanto la paz sería evidentemente una ausencia de guerra, pero ante todo y como estructura preventiva, la paz sería un estado activo de toda sociedad en la búsqueda de una sociedad más justa. En esta sociedad los mecanismos para resolver los conflictos deberían ser los propios de las capacidades que la inteligencia humana nos permite como: la comunicación, el diálogo y la cooperación. Estas capacidades consideradas las básicas de una cultura de la paz, deberían ser aplicadas en todos los ámbitos y escalas de la sociedad: en la familia, en la empresa, en la política y también a nivel local y a nivel internacional."

Aportació personal:

Segons la meva opinió, tal i com afirma el professor Palos, el concepte de ciutat pacifica no només fa referència al fet que no hi hagi guerres (ja que es tractaria doncs únicament d’una cultura de la no violència), sinó també que es desenvolupi de forma més justa fomentada en la pau entre els diferents grups socials (que per sí sols ja presenten divergències). És per això que estic totalment d’acord amb l’afirmació de l’autor quan diu: “ La paz es una forma de interpretar las relaciones sociales y una forma de resolver los conflictos que la misma diversidad que se presenta en la sociedad hacen inevitables”.

Per tant, tal i com afirma Palos, el camí per arribar a una societat més justa y més pacífica és la d’arribar a un consens mitjançant la comunicació, el diàleg i la cooperació dels grups socials. Capacitats que són alhora considerades bàsiques per a una cultura de la pau.

A més a més, he d’afegir que nosaltres com a futurs i futures educadores, hem de tenir molt present la pau al nostre món és un camí llarg, difícil i lent que encara s’ha de recórrer i per això no hem de caure en l’error de voler universalitzar el concepte de pau, sinó que hem de començar pel microsistema (tal i com afirmà Juan Carles a classe), és a dir, a l’escola i les famílies. Per tal d’arribar finalment al que anomenaríem macrosistema, és a dir, el món sencer.

En definitiva, segons la meva opinió, com a futures educadores crec fermament que hem de ser activistes , és a dir, moure’ns per tal de reivindicar els nostres drets com a éssers humans per tal d’arribar a un societat més justa i pacífica fonamentada en els valors cívics, polítics i socials per tal de garantir un món millor a les nostres futures generacions.

Forum Sociologia: la professora Flores

Texto de la professora Palos:

"El currículo, desde la perspectiva de género, nos permite diferenciar entre el currículo explícito y el currículo oculto o escondido (Stromquist, 1998). [...] El currículum oculto está constituido por todos los mensajes que se transmiten y se aprenden en la escuela sin que medie una pretensión explícita o intencional, y de cuya transmisión pueden ser conscientes o no los docentes y el alumnado. El currículo oculto está formado, entre otros elementos, por creencias, por mitos, por principios, por normas y por rituales, que, de manera directa o indirecta, establecen modalidades de relación y de comportamiento de acuerdo con una escala de valores determinada.En el ámbito educativo se deben plantear interrogantes acerca de los modelos, de los valores y de las expectativas de género que se enseñan y que se aprenden a través de la experiencia educativa; acerca de cómo se articulan con otros valores que circulan en las aulas [...] Es necesario debatir sobre la incidencia de este marco cultural para el desarrollo integral, para el rendimiento del estudiantado y para su futuro desempeño social. De acuerdo con la Teoría de los Roles, toda realidad se construye socialmente sobre la base de las interacciones entre personas que constituyen roles; algunos de ellos se fijan, se estereotipan, ahorrando a los sujetos la tensión y la inestabilidad que produce la incertidumbre.Cada persona posee un acervo infinito de roles, entre los cuales elige uno de acuerdo con el contexto, con el tipo de relaciones que en dicho contexto se generan. Desde esta perspectiva, en las diversas instituciones uno aprende a ser hombre o mujer, es decir, aprende los roles y las actitudes asociados a los sexos (Stromquist, 1998).De este modo, la escuela sería un espacio en el cual los individuos aprenden a ser alumnos y alumnas, pero también varones y mujeres, vale decir, que aprenden los comportamientos adecuados por pertenecer a una u otra de estas categorías. Se transmiten en todo momento mensajes a través de las palabras y de los tonos de voz, de los gestos, de las formas de aproximarse a las personas, de las expectativas que se expresan.Diversos autores han puesto en entredicho el mito de la meritocracia, según el cual la escuela acoge con imparcialidad a niños y a niñas, y estimula talentos individuales de acuerdo con las aptitudes, sin consideración de características adscritas, sean éstas de clase o de género (Stanworth, 1981).La sala de clase es un ámbito en el que niñas y niños dependen de una persona adulta dotada de mucho poder, y que está relacionada de forma directa con el futuro de dichos niños/as a largo plazo, por lo que difícilmente puede evitar participar en los procesos en los que las relaciones normales y las clasificaciones entre los sexos son definidas en todo momento (Stanworth, 1981).Las investigaciones efectuadas hacen ver que, en la sala de clase, los docentes reproducen de modo activo el sistema jerárquico de divisiones y de clasificaciones de género, que no lo cuestionan sino que lo refuerzan, y ello ocurre a pesar de que en su discurso teórico propician la igualdad entre los sexos (Stanworth, 1981; Dupont, 1980; Gianini Belotti, 1984; Moreno, 1986).Esta reproducción no opera de manera abierta, dado el discurso igualitario de la escuela, sino en forma invisible e incluso inconsciente, pero eficiente. Se enseñan las mismas materias a niñas y a niños, pero dando a entender que no necesitan adquirir el mismo dominio sobre ellas. A medida que se explica la materia se dan ejemplos que privilegian a uno o a otro género, o bien se trabaja con textos cuyas ilustraciones hacen más referencia a un sexo que a otro (Stanworth, 1981).Se constata que, si bien hoy en día las mujeres se educan en establecimientos mixtos y siguen el mismo currículo, salen de la escuela con expectativas distintas y convencionales del trabajo entre los sexos. Hay una polarización de las mujeres hacia lo humanístico-artístico, y de los hombres hacia la ciencia y la tecnología, siendo este patrón más marcado en las escuelas mixtas que en las de un solo sexo.[...] Casi siempre los niños reciben mayor atención y tiempo de sus profesores y profesoras, ya sea porque son alumnos brillantes, ya sea porque se portan mal. Se recrimina más a los niños, y eso equivale a que se les presta más interés.De las niñas, en cambio, los profesores esperan que sean más cuidadosas, más atentas y disciplinadas, y menos creativas. Los niños y las niñas hacen más sencillo para el profesor aplicar la regla de género. Las niñas son más tranquilas, los niños más inquietos. El anonimato de las mujeres es causado en parte por su silencio, lo que, a su vez, lleva a que los profesores recuerden con más facilidad la cara y los nombres de los niños que de las niñas.El grado de estima que los profesores demuestran a sus alumnos o alumnas se manifiesta en gestos tales como recordar sus nombres, responder o no a sus preguntas, etc., condicionantes que son muy importante para ellos y para ellas.Este «reconocimiento» ejerce gran influencia en la autoimagen de los alumnos y de las alumnas; por lo tanto, puede llegar a tener consecuencias en el éxito escolar de unos y de otras y en su desarrollo personal. Las investigaciones han demostrado que el lenguaje utilizado en la sala de clase es un elemento fundamental en la transmisión de la jerarquía de géneros (Binimelis, 1992).Aun cuando las alumnas son responsables y capaces, tienden a ser percibidas por sus profesores y profesoras como carentes de autoridad y de asertividad, cualidades consideradas como prerrequisitos de ocupaciones y de empleos masculinos. Sólo cuando una alumna contradice en forma marcada el estereotipo femenino, sus profesores logran concebirla en una carrera no tradicional (Gipps, 1996).Utilizando el método de etnografía de aula, se destaca que la esfera pública está dominada por los varones, y que las niñas son propensas a reducir su participación al mínimo, mostrándose incómodas cuando son interpeladas frente al curso. De este modo, tienden a colocarse como meras espectadoras del proceso de construcción del conocimiento, proceso cuyos protagonistas son sus compañeros y el o la docente (Boistick, 1996)."

Comentari personal:

Tal i com exposa la professora Flores, el currículum explícit és aquell que s’ensenya de manera directa i per tant hi ha constància d’ell al currículum escolar sobre allò que s’ha d’ensenyar, mentre que el currículum ocult és aquell que es transmet de manera indirecta com ara les normes de comportament, els valors, les creences etc. Segons la meva opinió, tant important és un com l’altre pel fet que ambdós van dirigit a l’alumne, ja siguin de manera directa o indirecta, per ser el subjecte actiu del seu propi aprenentatge.

D’altra banda, segons la teoria dels rols, la qual afirma que la realitat es construeix sobre la base de les interaccions entre les persones que constitueixen rols, com ja sabem cada persona desenvolupa diferents rols dins la societat segons el context en que es trobi com ara: pares, mares, estudiants, polítics etc. Tal i com afirmà el filòsof Plató (427 a.C - 347 a.C) per arribar al perfecte ideal de ciutat, cada ciutadà havia de desenvolupar un rol determinat: pagesos, guardians o governants.

A més a més, segons la meva opinió, gran part de les escoles al llarg dels anys han ensenyat de manera preferent l’elitisme, que és la creença o actitud que consisteix en sostenir que aquells considerats com de l’elit (grup de persones amb notables habilitats personals, riqueses etc.) són a les que s’han de dedicar major temps per ensenyar. Per contra de la meritocràcia, que és una forma d’organització social basada en l’habilitat de les persones. Ja que pens que sempre s’ha tingut una major predisposició per ensenyar a nens de classes altes o als més llestos que no pas a nens més pobres o amb problemes cap a l’aprenentatge. La qual cosa es tradueix avui dia, tal i com afirma Flores: “ no opera de manera oberta, donat el discurs igualitari de l'escola, sinó de forma invisible i fins i tot inconscient, però eficient”. I aquest fenomen, és el que es coneix com a regla de gènere, la qual cosa produeix diferència en el tractament cap a nins (considerats més nerviosos, i que han d’estudiar ciències i tecnologia) i les nenes (considerades més callades, quietes, i que han d’estudiar humanitats i arts).

En definitiva, he de destacar que aquest autoreconeixement indirecte que es sol prestar més als nens pot arribar a tenir grans conseqüències, ja sigui en l’èxit o fracàs acadèmic d’uns i d’altres i, per suposat, en el seu desenvolupament personal. Per tant, com a futures mestres, hem d’anar amb compte de no tenir preferències cap a un o altres sexe, però tampoc cap a nens considerats “normals” per contra altres amb algun tipus de deficiències perquè tot això els nens ho reben ja di manera directa o indirecta segons el currículum i el pot marcar per a la resta de la seva vida. Per tot això, podem dir que l’escola constitueix un àmbit on els individus aprenen a ser alumnes, però també persones gràcies al que es coneix com a currículum explícit i ocult.

Forum Sociologia: el professor Sànchez

Text del professor Sánchez

Llegiu el següent text del professor Sánchez i destacau-ne quatre o cinc paraules a partir de les quals podrieu començar a confeccionar un mapa conceptual o un esquema-clau (sols heu de dir ses paraules clau, no fer cap mena d'esquema o mapa):

"Las instituciones escolares, especialmente su ubicación y sus relaciones con la comunidad educativa, juegan un papel decisivo en esas relaciones. Se vienen señalando cuatro modos de relación de las instituciones escolares con las realidades multiculturales en las que se insertan. Cuando la relación es de asimilación, la cultura minoritaria se adapta, o intenta adaptarse, a la mayoritaria, que acepta a aquella en tanto que asume sus patrones culturales y sus principios educativos. La escuela que, como es lógico, se basa en los principios de la cultura mayoritaria, los incorpora a sus prácticas educativas sin tratamientos ni adaptaciones diferenciadas en función de la cultura de procedencia de los diferentes grupos, ni tiene en cuenta otras aportaciones que no sean las del grupo cultural que goce de la hegemonía. Otro tipo de relación está marcado por la diferenciación. En este caso, las instituciones escolares tratan de dar respuesta a las características culturales de los grupos minoritarios o menos poderosos presentes en la sociedad, ofreciéndoles posibilidades paralelas de escolarización. Se parte del reconocimiento de la coexistencia de los diferentes grupos étnicos y culturales y de sus respectivas instituciones escolares. Cada uno con su barrio y con su escuela, pero sin apenas relaciones de convivencia entre ellos. Se reconocen las aportaciones culturales de cada grupo, pero sin que lleguen a integrarse las de unos con las de otros en el currículo escolar. El principio de segregación subyacente en el caso anterior se intenta superan con el tipo de relación marcado por la integración. Ahora se parte del reconocimiento de los mismos derechos culturales y educativos para todos los grupos. Las instituciones escolares asumen un trato de igualdad para todos los alumnos, sin salir perjudicados o beneficiados en función de su procedencia social, ni su pertenencia a un grupo étnico y cultural. Todos asisten a todas las mismas escuelas y con los mismos profesores en aparente igualdad de condiciones. Del mismo modo, se intentan incorporar al currículo escolar las aportaciones más significativas y de mayor importancia educativa de los diferentes grupos culturales. Por último, entre las instituciones escolares y las sociedades multiculturales se puede llegar a establecer un tipo de relación en la que lo importante sea llegar conseguir que la educación adquiera todo su sentido y calidad y se desarrolle en igualdad para todos. En todos los procesos de planificación y de actuación educativa se debe asumir la diversidad cultural como riqueza, participándose institucionalmente de ella y procurando que de este enriquecimiento se beneficien todos los integrantes de todos los grupos culturales. En este caso, no sólo se integran las aportaciones culturales de los grupos con presencia directa en la comunidad educativa, sino todas aquellas que, aunque resulten lejanas en el espacio y el tiempo, puedan completar un currículo educativo de calidad, que, como hemos visto, llega a convertirse en sinónimo de currículo intercultural."

Aportació personal

Segons el meu parer, les paraules o conceptes clau, presents al text del profesor Sánchez, que permetin confeccionar un mapa conceptual o un esquema-clau, són les següents:

1.Institucions escolars.
2.Relació d’assimilació.
3.Relació de diferenciació.
4.Relació d’integració.
5.Relació de desenvolupament en la igualtat.
6.Currículum educatiu de qualitat = currículum intercultural.

En síntesis, la idea clau que pretén transmetre l’autor a través del seu text és la importància de la diversitat cultural com a motor principal d’enriquiment d’una societat.

Programa d'acollida per a estudiants nouvinguts

Bona tarda, companys!!

Aqui us deixo el programa que s'ha de seguir per acollir com toca als nostres alumnes nouvinguts. Això ha estat decit per la Iolanda Bonet.

Espero que us ajudi!

Programa d'acullida per a nouvinguts

- Nouvinguts: què són, qui és nouvingut
- Procés d’acollida:
arribada,
ajuntament per inscriure’s, targeta sanitària, etc.
oficina d’escolarització,
mediació: entrevista, acompanyament, rebuda, detecció de NEE, seguiment...
- Suport a l’escola
- Suport en un IES de secundària
- Equips externs de suport i mediació: ESAIT, PAIRE

- PALIC, programa, orientacions
- Aula d’acollida: aula de PALIC, taller de llengua i cultura...
- La professor/a d’acollida
- Centre acollidor
- Voluntaris lingüístics, padrins d’aula, company-tutor...
- Actituds, marginació, condicionants socials
- Nosaltres com a acollidors i acollits: sempre en català, primer en català

- Dificultats segons les llengües de procedència
- Documentació PALIC
- Preparació del professorat
- Altres temes relacionats amb l’acolliment i integració
- Pregs i preguntes

- Bibliografia
- Webliografia
- Mostra de materials
- Préstec de materials

*Podeu consultar webs i bibliografia recomanada a l'apartat "Els meus recursos".

Anàlisi de lectoescriptura

Bon dia a tothom!!

En aquesta nova entrada, vull penjar un treball que vam realitzar les meves companyes Iratxe, Sònia, Marta i jo per a l'assignatura de Llengua del segon semestre del primer any.

Aquest treball pretén analitzar la lectoescriptura d'uns nens d'entre 3 i 6 anys. Aquest, està compost per un document pdf on podeu trobar una introducció sobre el rol del mestre, alumne i les característiques del procés d'ensenyament-aprenentatge, i l'anàlisi de la lectoescriptura de quantre infants diferents. A més amés, us deixo un Power Point que vam realitzar per tal de fer la nostra presentació oral davant la classe.

Esperem que us agradi!!

Document PDF

Analisis_lectoescriptura_GrupE4

Document Power Point


Aquí teniu algunes imatges del moment de l'escriptura dels infants!








Aquí us penjo dos document PDF que vaig trobar per Internet i que expliquen molt bé les fases del desenvolupament de lectoescriptura dels infants. A més a més, el segon està il·lustrat amb dibuixos per exemplificar millor les fases. Espero que us sigui útil:

Cuadernos de educación. Leer y escribir

Fases Del Desarrollo de La Lectoescritura

Unitat didàctica d'una cançó

INTRODUCCIÓ

En aquest treball, farem una unitat didàctica per ensenyar una cançó a nens del segon cicle d’educació infantil, és a dir, infants de cinc anys. Per dur-ho a terme, dividirem l´ activitat en cinc sessions de trenta a quaranta-cinc minuts, tenint en compte que cada setmana es realitzaran tres sessions.

L’espai on es realitzaran les sessions serà l’aula pròpiament dita dels nens o, en tot cas, en una aula especialitzada en música. Es col•locaran les taules a un costat per tenir espai per realitzar les representacions i coreografies de la cançó.

Materials que es necessitaran:
-Llapis de colors per acolorar la fitxa que donarem als nens es necessitaran.
-Maquillatge de color negre i blanc per pintar les cares als nens dels animals protagonistes de la història de la cançó, és a dir, gats i conills.
-Instruments: piano i/o flauta dolça.

La cançó que cantarem i representarem es titula Marcel i Martí. La història tracta sobre dos animals, un gat i un conill, que es troben tot sols però llavors, encara que són molt diferents per la seva raça, es fan amics. La cançó és la següent:

“Un gatet que es diu Marcel
vol trobar amb qui jugar.
Un matí es va trobar
un conill que es diu Martí.
Dos animals que són molt distints es
fan grans amics. Marcel i Martí. Fi”


Els objectius didàctics d’aquesta cançó són:
-La temàtica de la cançó tracta el valor de l’amistat i l’acceptació a la diversitat cultural, ja que dos animals tan diferents com són un gat i un conill poden arribar a ser amics sense tenir en compte les seves diferències.
-També utilitzarem la cançó per parlar sobre aquests animals, on viuen, què mengen, etc.

En definitiva, la realització d’aquesta cançó ens donarà la oportunitat de fer una tasca multidisciplinar, on es tractaran diferents àrees; plàstica, medi i música. A més, els nens, d’una manera divertida i original, seran capaços de memoritzar, interpretar, relacionar conceptes, cantar i fer una petita coreografia de manera autònoma. Objectiu últim de l’educació infantil, és a dir, desenvolupar nens capaços de realitzar de manera autònoma el major nombre de coses possible atenent a la seva edat.

OBJECTIUS

Com ja sabem, en totes les unitats didàctiques, dins les quals es troben les activitats que es porten a terme als centres, comparteixen la mateixa finalitat: ser educatives i tractar de potenciar al màxim totes les capacitats del nen, partint des de les pròpies característiques del nen, i en conseqüència, atenent a la diversitat que ens trobarem a dins de l’aula. Pensem que aquest, és un aspecte clau i de gran actualitat a la majoria de centres de l’estat espanyol. Per aquest motiu, creiem fermament que el respecte a la diversitat l’hem de tractar i inculcar-ho als al•lots des de ben petits. Així doncs, l’activitat musical proposada en aquest treball, té com a temàtica principal l’acceptació a la diversitat.

Com tota unitat didàctica, per a que resulti profitosa i educativa, ha de treballar una sèrie d’objectius prèviament establerts. Dins d’aquests objectius, s’integra la finalitat d’assolir tres tipus de coneixements: els actitudinals (fan referència al comportament i a la predisposició de l’alumne), els procedimentals (fan referència a als procediments o metodologies que s’han de portar a terme) i els conceptuals (fan referència als purament teòrics). Aquests tres tipus de coneixements, en l’actualitat, es consideren necessaris per igual. Els objectius que es tractaran són els següents:

-Ajudar a la formació d’una imatge ajustada i positiva a través del moviment i de la interacció amb els altres.
-Assolir seguretat emocional i afectiva per establir vincles personals d’afecte dins la vida del grup.
-Reconèixer la identitat i característiques dels altres, aprenent a acceptar-les i valorar-les positivament, rebutjant les actituds discriminatòries.
-Comprendre, acceptar i posar en pràctica les normes per jugar, a més de participar en la seva regulació, valorant la seva necessitat per al bon funcionament.
-Participar activament i mostrant plaer per interpretar, cantar i ballar.
-Millorar el control de la postura aconseguint un major control del to, l’equilibri i la respiració i adaptació del to i de la postura a les característiques de l’objecte.
-Descobrir i experimentar gestos i moviments com a recursos corporals per a expressar i comunicar-se, mostrant confiança en les pròpies possibilitats expressives.

ORGANITZACIÓ DE LES SESSIONS

Sessió 1:
En aquesta primera sessió, explicarem als nens que farem una cançó i la mostrarem sencera amb l’acompanyament d’un piano i la coreografia corresponent. Llavors, explicarem el significat de les paraules desconegudes per a ells i els demanarem que han entès de la història de la cançó i si pensen que es possible l’amistat entre un gatet i un conill. D’aquesta manera, establirem un debat en referència a aquest tema. Desprès d’això, explicarem als nens que l’amistat no depèn de les característiques físiques o d’on viuen. A més a més, per dinamitzar l’activitat repartiríem dibuixos amb els protagonistes de la nostra història (un gat i un conill) perquè els pintin.

Sessió 2:
En aquesta segona sessió, ensenyarem als nens la primera estrofa de la cançó
què és la següent:

“Un gatet que es diu Marcel
vol trobar amb qui jugar [...]”


Els passos a seguir són:
1.Llegir les frases sense ritme ni entonació (mínim quatre vegades).
2.Comprovar que tothom entén el significat de les paraules.
3.Repetir aquest fragment acompanyant-lo amb palmes (mínim quatre cops).
4.Repetir una altra vegada aquest fragment utilitzant “la” per les notes blanques i
“li” per les notes negres (mínim quatre vegades).
5.Ara dramatitzarem aquesta part de la cançó fent-lo amb diferents entonacions. Per
exemple: amb veu greu i aguda entre d’altres (mínim dos vegades).
6.Ara cantarem l’estrofa introduint la entonació corresponent. A més, dibuixarem amb
la mà l’altura de les notes (mínim cinc vegades).
7.Una vegada feta la cançó entonada, introduirem la coreografia d’aquesta part
(mínim quatre cops).
8.Finalment, interpretarem i cantarem tota l’estrofa (mínim tres vegades).

Sessió 3:
En la tercera sessió, ensenyarem als nens la segona estrofa de la cançó què és la següent:

“[...] un matí es va trobar
un conill que es diu Martí [...]”


Els passos a seguir són:
1.Recordatori de la darrera sessió.
2.Recitar les frases sense ritme ni entonació (mínim quatre vegades).
3.Preguntar a tots els nens si han entès el significat de les paraules.
4.Repetir aquest fragment sense entonar acompanyant-lo amb palmes (mínim quatre
vegades).
5.Repetir una altra vegada aquest fragment utilitzant “la” per les notes blanques i
“li” per les notes negres (mínim quatre vegades).
6.Dramatitzar aquesta part de la cançó fent-lo amb diferents entonacions. Per
exemple: amb veu greu i aguda entre d’altres (mínim dos vegades).
7.Ara cantarem l’estrofa introduint la entonació que li pertoca. A més, traçarem
amb la mà l’altura de les notes (mínim cinc vegades).
8.Una vegada feta la cançó entonada, introduirem la coreografia d’aquesta part
(mínim quatre vegades).
9.Finalment, interpretarem i cantarem tota l’estrofa (mínim tres vegades).

Sessió 4:
En la quarta sessió, ensenyarem als nens la tercera estrofa de la cançó què és la següent:

“[...] dos animals que són molt distints es
fan grans amics. Marcel i Martí. Fi”


Els passos a seguir són:
1.Recordatori de la darrera sessió.
2.Recitar les frases sense ritme ni entonació (mínim quatre vegades).
3.Preguntar a tots els nens si han entès el significat de les paraules.
4.Repetir aquest fragment acompanyant-lo amb palmes (mínim quatre cops).
5.Repetir una altra vegada aquest fragment utilitzant “la” per les notes blanques i
“li” per les notes negres (mínim quatre vegades).
6.Dramatitzar aquesta part de la cançó fent-lo amb diferents entonacions. Per
exemple: amb veu greu i aguda entre d’altres (mínim dos vegades).
7.Ara cantarem l’estrofa introduint la entonació que li pertoca. A més, traçarem
amb la mà l’altura de les notes (mínim cinc vegades).
8.Una vegada feta la cançó entonada, introduirem la coreografia d’aquesta part
(mínim quatre vegades).
9.Finalment, interpretarem i cantarem tota l’estrofa (mínim tres vegades).

Sessió 5:
En aquesta última sessió, cantarem i interpretarem la coreografia de tota la cançó introduint l’entonació. Per a la realització d’això, ens proveirem d’un piano o una flauta per tal de fer l’acompanyament musical.

A més, per fer-ho més dinàmic i captar l’atenció dels nens, els caracteritzarem
pintant-los la cara de gats i conills al igual que nosaltres.

Nota: Cal tenir amb compte que, a l’hora d’ensenyar la cançó als nens, les explicacions podran patir algunes modificacions (repetir o acurtar ) atenent a les necessitats dels alumnes.

CONCLUSIÓ

En conclusió, podem afirmar que aquesta unitat didàctica és multidisciplinar uneix la plàstica, la música juntament amb l’expressió corporal.

La temàtica de la cançó és un tema d’actualitat a l’aula, ja que avui en dia hi ha una gran diversitat d’alumnes i tenim que reforçar la unió de tots ells, l’acceptació a la diversitat. Poden assolir l’afirmació de que per molt diferents que puguin ser dos persones poden arribar a un enteniment de forma natural.

L’activitat està programada per a nens de cinc anys que d’una manera divertida aprendran nous conceptes, memoritzaran, interpretaran la melodia i una petita coreografia de manera autònoma.


Fotografies de la coreografía




























Les qualitats del so

1. Inventa dos o tres activitats per mitjà de les quals es treballi cadascuna de les quatre qualitats del so.

A) L’ALTURA O TO


Indica si el so és greu, agut o mitjà, i ve determinat per la freqüència de l'ona sonora. Amidem aquesta característica en cicles per segons o Hertz (Hz). Perquè els humans puguem percebre un so, aquest ha d'estar comprès en la franja de 20i 20.000 Hz. Per sota tenim els infrasons i per damunt els ultrasons.


Activitat 1:El musicoterapeuta agafarà qualsevol instrument que tingui a mà com per exemple una flauta, un piano o un carilló entre d’altres. Però, en cas que no en tingui, podrà fer servir la seva pròpia veu. D’aquesta manera elegirà dos sons: un de greu, per exemple Do; i un altre d’agut, per exemple La. Una vegada tot llest i els infants l’atenguin, el musicoterapeuta dirà als nens: <>. I llavors dirà als nens: <>.

Activitat 2: El musicoterapeuta, es prepararà un CD amb diferents sons greus i aguts com per exemple: la botzina d’un gran vaixell o camió on l’altura sigui greu; i, d’altra banda, la sirena d’una ambulància o cotxe de policia on l’altura sigui agut. Una vegada tot llest i els infants l’atenguin, el musicoterapeuta dirà als nens: <>. I llavors dirà als nens: <>.

Activitat 3: El musicoterapeuta es proveirà de vuit campanes amb el so de cadascuna de les notes de l’escala musicals, és a dir, de Do a Do’. En petit grup, el mestre repartirà una campana a cada nen i es posaran un al costat de l’altre de més greu a més agut. Un altre nen, tindrà una barita i quant aquest li doni al cap dels seus companys, començant per primer fins a l’últim, a qui l’hagi donat haurà de fer sonar la campana. D’aquesta manera, s’adonaran que existeix una escala musica que ells mateixos estan representant. Una vegada tot llest i els infants l’atenguin, el musicoterapeuta dirà als nens: <>. El mestre, demanarà un voluntari que farà de director de l’orquestra i dirà: <>.


B) LA INTENSITAT

És la quantitat d'energia acústica que conté un so, és a dir, el fort o suau d'un so. La intensitat ve determinada per la potència, que alhora està determinada per l'amplitud i ens permet distingir si el so és fort o feble. Els sons que percebem han de superar el llindar auditiu (0 dB) i no arribar al llindar de dolor (140 dB). Aquesta qualitat l'amidem amb el sonòmetre i els resultats s'expressen en decibels (dB) en honor al científic i inventor Alexander Graham Bell.

Nombre Intensitat
Piano Pianíssimo (ppp)/ Més suau que piano
Pianíssimo (pp) / Molt suau
Piano (p) / Suau
Mezzo piano (mp) / Mig suau
Mezzo forte (mf) / Mig fort
Forte (f) / fort
Fortíssimo (ff) / Molt fort
Forte fortíssimo (fff)/ Més fort que fortíssim


Activitat 1:El musicoterapeuta agafarà qualsevol instrument que tingui a mà com per exemple una flauta, un piano o un carilló entre d’altres. Però, en cas que no en tingui, podrà fer servir la seva pròpia veu. D’aquesta manera farà dos sons: Un de fort i un de fluix. Una vegada tot llest i els infants l’atenguin, el musicoterapeuta dirà als nens: <>. Amb la qual cosa, per mitjà del moviment, associaran que amb un so fort han de pisar de manera forta en terra, mentre que amb un so fluix, han de pisar fluix el sòl.

Activitat 2:El musicoterapeuta agafarà qualsevol instrument que tingui a mà com per exemple una flauta, un piano o un carilló entre d’altres. Però, en cas que no en tingui, podrà fer servir la seva pròpia veu. D’aquesta manera farà dos sons: Un de fort i un de fluix. Una vegada tot llest i els infants l’atenguin, el musicoterapeuta dirà als nens: <>. Amb la qual cosa, per mitjà del moviment, associaran que un so fort és un cercle gran mentre que, un so fluix és un cercle petit.


C) TIMBRE


És la qualitat que permet distingir la font sonora. La veu pròpia de cada instrument que distingeix entre els sons i els sorolls. Cada cos sonor (fusta, metall, pell tibada, etc.) vibra d'una forma diferent provocant ones sonores complexes que ho identifiquen. Per exemple, no sona de la mateixa manera un clarinet que un piano encara que interpretin la mateixa melodia.

Activitat 1: El musicoterapeuta es proveirà d’un CD en el que diferents instruments toquin la mateixa melodia per exemple una guitarra, una flauta, una caixa xinesa etc. Llavors, el mestre dibuixarà amb guix de colors un cercle en la mà de cada nen i aquest hauran de seguir el seu contorn amb el dit sense sortir-se. D’aquesta manera, el nen haurà de distingir els diferents timbres alhora que treballa l’habilitat motriu fina. Una vegada tot llest i els infants l’atenguin, el musicoterapeuta dirà als nens: <<>>.

Activitat 2: El musicoterapeuta es proveirà de diferents instruments com ara: flauta, maraques, tambor, pandereta, etc. Una vegada els tingui, els farà sonar, un per un, sense que els nens els puguin veure. Aquests, hauran d’endevinar de quin es tracta i la mestra li donarà. Quan tothom en tingui, faran una filera i caminaran per tota la classe tocant cadascun el seu instrument alhora que canten una cançó. D’aquesta manera, una vegada tot llest i els infants l’atenguin, el musicoterapeuta preguntarà als nens: <> i li donarà al nen que ho endevini. I Així amb cada instrument. Una vegada tots en tinguin un, el mestre dirà als nens: <>.


D) DURADA


És el temps durant el qual es manté un so. Aquesta qualitat està relacionada amb el temps de vibració de l'objecte. Podem escoltar sons llargs, curts, molt curts, etc. Està determinada per la longitud d'ona, que indica la distància entre el principi i el final d'una ona completa (cicle).


Activitat 1: El musicoterapeuta agafarà qualsevol instrument que tingui a mà com per exemple una flauta, o qualsevol instrument de vent. Però, en cas que no en tingui, podrà fer servir la seva pròpia veu. D’aquesta manera farà dos sons: Un de curt i un de llarg. Una vegada tot llest i els infants l’atenguin, el musicoterapeuta dirà als nens: <>.

Activitat 2: El musicoterapeuta, es proveirà d’uns quants instruments com ara: flauta, caixa xinesa, maraques, castanyoles, piano etc. El mentre, els farà sonar de manera que els seus alumnes hagin de dir-li si es tracta d’una durada llarga, amb la qual cosa hauran d’estirar-se tot el que pugin cap a munt fent-se llargs, o si es tracta d’una durada curta, amb la qual cosa hauran de posar-se de genolls fent-se curtets. D’aquesta manera farà dos sons: Un de curt i un de llarg. Una vegada tot llest i els infants l’atenguin, el musicoterapeuta dirà als nens: <>. Amb la qual cosa, mitjançant el moviment, associaran la durada llarga amb ser alts i la durada curta amb fer-se petits.


2. Fes un exercici global en el que es pugui treballar les quatre qualitats del so alhora.

El musicoterapeuta buscarà o inventarà un conte que tingui com a protagonistes dos personatges per exemple un elefant i una papallona. Un d’ells, l’elefant, ha de ser gran i fort perquè representi: l’altura, el to de veu greu; el timbre, un timbre masculí; la durada, un temps llarg; i, la intensitat, ha de ser fort. I l’altre, la papallona, que ha de ser petita i fràgil perquè representi: l’altura, el to de veu agut; el timbre, un timbre dolç de dona; la durada, un temps curt; i, la intensitat, ha de ser fluixet. Els nens tindran que identificar el so de cadascun dels personatges tot i interpretant-los per mitjà del moviment. De manera que, quan es parli sobre o de l’elefant, els nens hauran de distingir-lo movent-se de manera estirada, amb passos llargs i pisant fort en terra. Mentre que si el mestre parla sobre o de la papallona, els nens hauran de caminar de manera delicada i, per tant, de genolls (indicant què són petits i baixos), amb passos curts i pisant de puntetes (de manera fluixa en terra). Amb la qual cosa, associaran, per mitjà del moviment, les quatre qualitats del so i les seves variacions amb un tipus d’animal o l’altre alhora que l’interpreten.

D’aquesta manera, una vegada tot llest i els infants atenguin, el musicoterapeuta contarà als nens el següent conte canviat la seva pròpia veu segons el personatge perquè els nens l’interpretin amb el moviment: <<(aquí es parla de l’elefant, per tant, els nens han de fer el moviment corresponent) Era se una vegada un elefant molt gran molt gran que sempre anava tot sol perquè tothom li tenia por. L’elefant, mai havia fet mal a ningú i era molt bo, però els altres animals del bosc li tenien por perquè era molt gran, tenia una veu molt greu i cada vegada que caminava feia tremolar la terra perquè era molt fort. L’elefant, estava molt trist perquè no tenia amics però un dia, mestre anava passejant pel bosc, (aquí es parla de la papallona, per tant, els nens han de fer el moviment corresponent) es va trobar amb una papallona que li va seure a la punta de la trompa. L’elefant li va preguntar: (amb veu greu) Què no hem tens por? (aquí es parla de la papallona, per tant, els nens han de fer el moviment corresponent) I la papallona, que era molt petita i delicada, li va dir: (amb veu aguda) no te tinc por perquè t’he vist des de amunt i se que ets bo. (Aquí es parla de l’elefant, per tant, els nens han de fer el moviment corresponent) L’elefant es va alegrar molt de tenir una amiga però no volia que els altres animals el tingueren por. (Aquí es parla de la papallona, per tant, els nens han de fer el moviment corresponent) Llavors, la papallona li va dir a l’elefant: (amb veu aguda) ja se que farem! T’ensenyaré a ser un elefant delicat perquè ningú te tingui por. (Aquí es parla de l’elefant, per tant, els nens han de fer el moviment corresponent) L’elefant, es va alegrar moltíssim i va treballar moltes hores i ho va fer amb molt esforç i constància. (Aquí es parla de l’elefant i la papallona alhora, per tant, els nens han de fer els moviments corresponents quan es parli de cadascun d’ells) Finalment, l’elefant va aprendre a ser tan delicat com la papallona encara que la veu la seguia tenint greu però tots els animals el van acceptar com era, van ser els seus amics i mai més el van tenir por gràcies a l’ajuda de la delicada papallona. Fi>>.

diumenge, 26 de desembre del 2010

Problemes actuals en matèria educativa: els joves

En aquest treball, tractarem una qüestió que avui dia genera una gran polèmica ja que concerneix a tota la nostra societat. Ens referim a la problemàtica vinculada amb la rebel•lia del nostres joves. D’aquesta manera, tractarem temes com ara l’absentisme escolar, aspecte que va íntimament lligat amb el fracàs en la seva formació; la falta de respecte a l’autoritat (pares, professors i cossos de seguretat etc.); la desídia o falta d’interès i motivació a la formació acadèmica; i la precoç immersió en el consum d’estupefacients i alcohol, entre d’altres.

Com ja sabem, l’adolescència avui dia és molt difícil. Els canvis cada vegada es produeixen abans i els nostres joves sobretot al institut, ja que és el lloc on es concentra un gran nombre d’aquests, és el lloc idoni on han de demostren qui és el “capitosts” del grup. És per això, que l’agressió/coacció entre els propis alumnes sol ser el recurs més emprat per a demostrar qui és el “líder” de la classe. Cal destacar que el 60% dels alumnes, comet un delit abans de complir els 24 anys.
No obstant això, la culpa mai és només d’un sinó que si unim aquest anhel de lideratge juntament amb la reduïda o, de vegades fins i tot, nul•la autoritat per part dels pares juntament amb els videojocs i la programació televisiva que incentiven aquesta violència i fa als nens “insensibles” envers aquesta per consegüent, això dona lloc al que amb freqüència podem veure a les nostres aules, és a dir, agressions físiques i verbals. Però aquestes amb freqüència, no només es dirigeixen cap als propis companys “bulling” generant exclusió i discriminació social per qüestions de raça i condició social i/o sexual (la qual cosa provoca al nen ansietat, baixa autoestima i inclòs el suïcidi en cassos extrems), sinó també als professors als quals ja no se’ls hi te cap mena de respecte ni autoritat i, entre d’altres, l’absentisme escolar.

Aquest absentisme escolar, es produeix com a conseqüència de la desídia o falta d’interès/motivació per part del docent cap a l’escola i la seva pròpia formació. A més a més, nens amb 14 i 15 anys que no volen anar més a l’escola, es veuen amb l’obligació d’anar-hi (segons l’Educació Secundària Obligatòria) però tampoc poden treballar perquè encara no tenen l’edat permesa (16 anys). No obstant això, també cal destacar la creixent corrent que cada vegada s’està estenent més entre els nostres joves. Ens referim a les anomenades generacions “ninis”, és a dir, ni estudio ni treballo.

Per aquests motius, arribem a uns índex tan elevats d’absentisme escolar la qual cosa, al cap i a la fi, es tradueix en fracàs escolar que a Espanya es troba al 30% dels alumnes, essent el segon país Europeo amb major índex d’aquest. A més, aquesta desídia no fa referència únicament a l’escola, sinó també a aspectes de tipus humà i/o socials com ara la falta de cura del món que ens envolta la qual cosa està generant la falta de gent conscienciada per aquesta causa i, que per tant, substitueixi les velles generacions d’associacions com ara greenpeace.

En última instància, cal destacar una de les principals qüestions referent a la problemàtica que ens ocupa, com és la ràpida evolució que la societat ha experimentat en un breu espai de temps, ja que com tots sabem, feia vint anys estàvem supeditats baix la dictadura franquista del general Francisco Franco. No obstant això, amb la caiguda d’aquesta Espanya va obrir les seves portes cap a Europa tenint-lo com a punt de referent a seguir la qual cosa, ha generat un gran pas des de la màxima i severa autoritat cap a la consideració de la llibertat com a un dret essencial.

En definitiva, considerem que avui dia hi ha una gran falta de disciplina, autoritat i límits per part dels nostres joves. No obstant això, la família hauria de ser l’encarregada, en primera instància, de transmetre als seus fills els valors adequats sobre l’educació i inculcar-los-hi la norma social perquè la integri per tal que això es reflecteixi al col•legi i en la societat en general.

¿Cómo era la escuela en tiempos de nustros padres o abuelos?

1. Haz una reflexión personal individual sobre las propias encuestas.

Es una realidad que los tiempos han cambiado, la sociedad ha ido evolucionando y los ciudadanos han tenido que adaptarse a las nuevas demandas que ésta impone. De la misma forma, la escuela y los profesores han tenido que modificar sus técnicas de enseñanza de manera que en el estudio realizado, he podido comprobar este cambio.

Los individuos encuestados en edades comprendidas entre los veinte y cuarenta años, han recibido una buena educación por parte de la escuela ya que, todos o casi todos, tienen estudios superiores al contrario que los encuestados en edades comprendidas entre cincuenta y ochenta años, que casi ninguno tiene estudios y su formación se finalizó entre los siete y nueve años para entrar en la vida laboral (en el caso de los hombres) o para ocuparse de las tareas del hogar (en el caso de las mujeres), ya que la sociedad era mayoritariamente pobre y no podían optar a una formación profesional.

Además, antiguamente era más importante, o al menos así lo demostraban los profesores, el tener una buena educación y respeto hacia los demás que no el tener una formación académica, es decir, saber matemáticas, lengua o inglés, lo cual favorecía que las personas no tuvieran opiniones propias y respetaran así la Iglesia y la dictadura Franquista que imperaba en aquellos tiempos. Para decir esto, me baso en el hecho de que no se imponían materias específicas. Sin embargo, hoy en día el profesorado se dedica más a culturizar al alumnado impartiendo materias específicas sin darle demasiada importancia a la educación en sí entendida como el respeto hacia los demás.

En mi opinión, habría que llegar a un término medio en el que, sin volver a lo de antes, cogiésemos lo mejor de los métodos antiguos de enseñanza de nuestros padres o abuelos y aplicarlos a las demandas de la sociedad actual.

Algunos de los aspectos más relevantes que caben destacar sobre el estudio de los encuestados son que, por un lado, las personas más longevas (60-80 años), iban a clase las niñas separadas de los niños y viceversa, disponían de menos recursos, eran castigados con maltratos físicos, los colegios eran públicos ya que los padres no podían permitirse uno privado, abandonaron la escuela a una temprana edad, entre otros y, por consecuencia, estas personas no obtuvieron ningún estudio académico.

Por otro lado, las personas más jóvenes (20-50 años), asistían a colegios mixtos, disponen de más recursos como esqueletos humanos, diccionarios, televisión o incluso ordenadores, en los castigos no se emplea la violencia sino que se trata de copiar o quedarse sin patio, los padres pueden permitirse llevar a sus hijos a colegios concertados y privados, la edad obligatoria de escolarización es hasta los 14 años y, por consecuencia, la mayoría de estas personas, han obtenido algún tipo de estudio académico medio o superior. Cabe destacar la clara evolución sufrida por el sistema educativo que a lo largo de los años que ha permitido la mejor formación académica de las personas logrando así profesionales más competentes en el mundo laboral.

En definitiva, pienso que si los jóvenes de hoy en día hubieran vivido y recibido el tipo de educación que se implantaba en el colegio en tiempos de sus padres o abuelos, se replantearían el dejar pasar la oportunidad que hoy estos les brindan para tener un futuro profesional mejor del que sus padres pudieron optar.

Les germanes Agazzi


Biografia:
Rosa (1866-1951) i Carolina Agazzi (1870-1945), van ser dos pedagogues italianes nascudes en Volengo, en la província de Verona. Ambdues van ser educadores formades en l'Escola Normal del Magisteri de Brescia, ocupant-se Rosa en l’Educació Bàsica i la seva germana, Carolina, en l’Educació infantil (fins a 6 anys d'edat).

Les Germanes Agazzi Van ser les fundadores d'un jardí infantil per a nens pobres prop de Brescia en el qual, van tractar de donar un ambient familiar i afectiu a l'educació infantil. El mètode derivat de la praxis educativa és denominat mètode de les Germanes Agazzi o de Mompiano, en honor a la ciutat on van desenvolupar-hi. Es tracta d'un mètode nascut de la crítica del mètode Fröbel, i que està basat en l'observació.

Mètode d’ensenyança:
El seu mètode d’ensenyança, es basa en respectar la llibertat, espontaneïtat del nen mitjançant el seu treball independent i la presentació de continguts a través d’activitats lúdiques. A més a més, opten per una disposició circular de la classe i tenen una cançó per a realitzar cada activitat.

El mètode Agazzi ha influït notablement en l'educació infantil italiana. Segons dades del ministeri d'educació italià es calcula que en 1948 el 74% de les escoles infantils italianes ho seguien. En Espanya la seva incidència és molt menor, si bé certs elements com l'ús de contrasenyes o el reconeixement d'una certa funció maternal de les educadores infantils els hi devem a les Agazzi.

Són àrees fonamentals del seu sistema:
- Educació sensorial: es desenvolupa ordenant-ho por colors, matèries i formes dels objectes.
- Instrucció intel•lectual: es basa en l’exploració del món i la percepció natural dels conceptes.
- Educació del sentiment: contra l’agressivitat. Es desenvolupa practicant la religió, l’educació física i l’educació moral.

Obres:
Rosa Agazzi publicà nombroses obres, entre les que es troben:
- Lingua Parlata, Brescia, Tipografia, editrice Queriniana, 1910.
- L´abbicci del canto educativo, Milán, Voce delle maestre di asilo, 1909, i un volumen, Brescia, Societá editrice “LA Scuola”, 1936.
- Bimbi cantante, 2° edició, Brescia, Impremta Geroldi, 1921.
- Come intendo el museo didattico, Brescia, Tipografia Queriniana, 2° edició, 1928.
- L´arte della poccole mani, 3° edició, Brescia, sociéta editrici “La Scuola”,1936.
- Il metodi italiani, gli asili e il metodo agazzi e Pascuali, en educazzione nacionale, desembre, 1926.
- Il metodo Agazzi-Pascuali. Programa di educazione infantile. En col•laboració con M. Boldini.

Principis educatius:
Els seus principis educatius són:
- Coneixement del nen a través de l'observació: el nen està dotat de poders capaços d'ajudar-li en el seu desenvolupament.
- Caràcter globalitzador: Mantenir el principi globalitzador en l'ensenyament dels nens petits.
- Valoració de l'activitat del nen: necessitat de “pensar fent” i “experimentant” d'aquesta manera arriben al raonament.
- Valor de l'alegria: joc lliure i ordenat en un ambient afectiu, que respecta els ritmes i necessitats infantils.
- Valor de l'ordre: ordre material, estètic, espiritual, moral, social i harmònic.
Tot això, està basat en l'ús intel•ligent de les coses, en l'educació del llenguatge i dels sentits a partir del contacte amb la naturalesa i els objectes, a través de dos instruments:
- El museu didàctic: consisteix en col•leccions variades de petites coses i
objectes, que nens i educadors van aportant. Aquests objectes, estan dotats de característiques de senzillesa i claredat, que els fan atractius per als nens i estimulen el joc i l'adquisició de coneixements importants com les formes, les grandàries o el volum.
-Les contrasenyes: són símbols intel•ligibles per als nens que ajuden a
ordenar la seva activitat i conservar l'ordre de les coses i de l'ambient.

Materials:
El mètode de la pedagogia agazziana es basa en l'ús intel•ligent dels objectes i de l'espai, a través d'activitats quotidianes que incorpora a l'escola i que provenen de la llar, rescatant el valor educatiu de totes elles. El més característic de la didàctica agazziana ho trobem en els materials que utilitza. Enfront de la rigidesa dels materials froebelians i montessorians, el seu mètode utilitza materials “vius” i variats, enriquint-se contínuament. Aquests materials estan formats per tots els elements que els nens aportin, objectes que recullen de l'entorn, que els interessen, els seus “tresors”. Amb ells configuren el “Museu del pobre”. A partir d'aquest material realitzen les activitats d'aprenentatge: treballant les qualitats dels objectes; classificant; ordenant; agrupant; diferenciant, etc. treballant al mateix temps el sensorial i el cognitiu, en un ambient afectiu i proper.

Aportacions a l’educació infantil:
L'aportació d'aquestes dones a l'educació Parvularia va ser, sens dubte, el mètode Agazziano, que pretén formar nens capaços d'actuar per iniciativa pròpia, i que va ser instaurat en Brescia (Itàlia), en l'any 1894, i duc el nom d'Asil de Mompiano. Aquest és un mètode molt econòmic, degut al fet que s'utilitzaven materials assolibles en qualsevol nivell socioeconòmic (principalment utensilis d'ús diari).

El seu principal interès és la salut, la higiene, la cultura física i el llenguatge. “Preparar per a la vida fent viure”. En l'Asil de Mompiano es començava el dia, amb la higiene personal. Els grups eren heterogenis pel que els nens més grans s'encarregaven d'implicar l'aigua i d'ajudar als més petits a desvestir-se i de repartir-los els sabons i la roba. En els primers dies els nens no es valien per si sols, però després, la mestra només havia de rentar-los el pèl i tallar-los les ungles, i això només als més petits. Gràcies a aquestes activitats diàries s'assolia, l'hàbit de lavabo diari, que els nens es cuidessin entre ells i principalment a si mateixos.

Per últim, dintre de les activitats diàries, cal destacar les labors domestiques, en les quals, els petits havien de realitzar activitats tals com: posar la taula, rentar la ceràmica, a més de mantenir l'horta escolar, per a assolir hàbits de treball i bona conducta.

La aventura d'innovar, Jaume Carbonell

Hola a tothom!

En aquesta nova entrada, vull penjar un treball que vam realitzar el primer any de carrera per a l'assignatura Bases didàctiques i disseny curricular titulat: La aventura d'innovar de Jaume Carbonell.

Espero que us agradi!

Illa de Robinson (Ludoteca d'Eivissa)

Bona tarda a tothom!!

En aquesta nova entrada, vull deixar contància d'una Power Point que hem fet les meves companyes de grup Marta, Sònia, Iratxe i jo, sobre la ludoteca de s'Illa de Robinson a Eivssa.

Aquest, és un treball d'investigació sobre la qualitat dels servis que oferten a l'illa per a infants de 0-6 anys.

Esperem que us agradi!

Dret a parlar!

Bon dia a tothom!

En aquesta nova entrada, vull deixar constància d'un treball que hem realitzat la meva companya Marta Cabrera i jo, per a l'assignatura Aprenentatge de les llengües en contextos multilingües. Aquest treball tracta sobre la importància de la llengua no només com a eina fonamental de comunicació, sinó també com una forma de veure i d'interpretar el món que ens envolta, els diferents grups humans. Per això, val la pena moure'ns pel dret universal a parlar la nostra llengua amb el cap ven alt.

Espero que us agradi.


Per si teniu més curiositat sobre el joc, aquí teniu les instruccions i els objectius:

EL JOC DELS QUATRE DIBUIXOS

Instruccions:
Es tracta de fer sortir aproximadament a 8 persones fora de la sala. A continuació se li ensenya a la primera que entra un full amb 4 dibuixos. Els ha de memoritzar durant aproximadament un minut. Es fa entrar a la segona persona i la primera li ha d’explicar detalladament què hi ha en els dibuixos i així successivament. Al final, l’ultima persona ha de dibuixar a la pissarra el que “teòricament” ha vist la primera persona (segons les informacions que li han tramès).

La resta de companys no veuran el dibuix fins el final i només es fixaran en els diàlegs.

Al final, es projecten els 4 dibuixos originals i es compara com s’ha anat modificant la informació i com s’ha perdut progressivament.
És interessant observar la pèrdua d’informació i les “històries” que s’inventen els participants.

Material: transparència, dibuix amb els 4 quadres

Objectius:
1.Impulsar la comunicació verbal i no verbal així com l’expressió oral i corporal.
2.Captar la importància de la llengua oral com a eina fonamental d’intercomunicació.
3.Entendre que la informació pot degradar-se a mesura que passa d’una persona a una altra.
4.Comprendre que la informació que es transmet està supeditada a la subjectivitat de qui la conta, ja que influeixen els seus sentiments i valors i pot tergiversar el missatge .
5.Aguditzar la memòria recordant els detalls.
6.Treballar l’escolta activa.
7.Treballar la comprensió.
8.Fomentar la capacitat de recursos corporals per transmetre missatges.
9.Afavorir la integració i participació de tot el grup-classe
10.Fomentar l’empatia.

Quina imatge d'infant tenim?

Holaaa!!!

tinc que mostrar-vos un Power Point preciós que hem fet les meves companyes i jo sobre la imatge de l'infant. Espero que disfruteu amb les imatges perquè vos transmeti el que esperàvem. Esperem que us agradi!

Estudi d'un cas

Bona tarda a tothom!!

En aquesta nova entrada, m'agradaria penjar un treball que vam realitzar les meves companyes Marta, Sònia i jo el primer semestre de la carrera d'Educació Infantil a l'assignatura de Psicologia amb el professor Alberto Sánchez Pedroche. Es tracta d'un treball sobre l'estudi d'un cas d'una nena de tres anys del col·legi Verge de les Neus. Amb aquest, es preten estudir al desenvoluament cognitiu i lingüístic de l'infant per tal de diagnosticar una possible anomalia o simplement el moment evolutiu en que es troba.

Aquest treball consta d'un document pdf amb l'estudi del cas (un marc teòric sobre el desenvolupament lingüístic, cognitiu i altres processos psicològics bàsics, el recull, estudi i avaluació de la informació sobre l'infant, etc.), tres powers points sobre el marc teòric, i un pdf sobre l'organització de les sessions d'un joc proposat acaompanyat d'imatges sobre el material emprat.

Esperem que us agradi!!

Estudi del cas:

Estudidelcas_GrupNISOMA

Power points del marc teòric (desenvolupament cognitiu, lingüístic i altres processos psicològics bàsics):

- Desenvolupament cognitiu:


- Desenvolupament lingüístic


- Altres processos psicològics bàsics:


Programació de les sessions del joc BIG MOVE PSICOLOGI (B.M.P)

Programació de la sessió de la exposició_grup NISOMA

Imatges del material:



Programes i serveis culturals i d'oci per als infants d'Eivissa i Sant Joan

Bona tarda amics!

En aquesta entrada, vull dixar contància d'un altre treball que vam realitzar les meves companyer i jo a l'asignatura Pensaments i Contextos Educatius Contemporanis. Es tracta d'un treball d'investigació presentat mitjançant dos Powers Points que tracten sobre els serveis i programes culturals i d'oci per a nens d'infantil a la ciutat d'Eivissa i al poble de Sant Joan.