Bon dia a tothom!!!
Aqui us deixo l'enllaç a un dels treballs grupals que vam fer el meu grup i jo per a l'assignatura de Didàctica. Es tracta d'una pàgina web a través de la qual vam fer una unitat didactica dirigida cap a infants de 4 anys d'infantil amb la temàtica dels colors.
Espero que us agradi i que tingueu un exemple de com fer una unitat didàctica.
http://sites.google.com/site/unitatdidacticagrup5curs0910/
dimarts, 28 de desembre del 2010
dilluns, 27 de desembre del 2010
Forum Sociologia: Émile Durkheim
Émile Durkheim, fou un sociòleg i antropòleg francès creador de la sociologia postmoderna i primer autor que trencà amb la visió de que l'educació és un fet individual ja que, segons ell, es tracta d'un fenomen púrament social.
Segons la meva opinió, tal i com afirmà Durkheim, l'educació és un fet indubtablement social, ja que els infants són educats per un adult madur per tal d'obtenir d'ells el que la societat política i el medi els exigeixen.
No obstant això, Durkheim s'equivocà a l'afirmar que l'educació només es tractava d'un fet social ja que, on quedaria sinó allò individual i personal?. Al meu parer, és la personalitat moral allò que fa que siguem el que som i, en definitiva, el que ens diferencia els uns dels altres. A més a més, la personalitat moral és, juntament amb l'entorn social, el que construix l'educació, ja que com tots sabem, no tothom té una mateixa educació sinó que aquesta es veu condicionada per diferents factors, com ara: l'ambient o l'entorn natural; el context històric en què es viu; i, per últim, l'educació rebuda o context social.
A més a més, cal mencionar que la tasca educativa duta a terme pels mestres, ha de fer-se de manera conjunta amb les families per tal de garantir la col•laboració i participació d'aquests en la construcció de l'educació dels seus fills i, aconseguir així, avançar cap a un millor progrés social.
En definitiva, podem dir que l'educació no es tracta d'un fet únicament social, tal i com afirmà Durkheim, sinó també moral. És per això, que s'ha de fomentar la participació de les families en la tasca educativa portada a terme pels mestres cap als seus fills per tal d'aconseguir un aprenentatge al llarg de la vida i, en conseqüència, el progrès social per tal de garantir un futur millor a les nostras pròximes generacions.
Forum Sociologia: la postmodernitat
Comentari personal sobre la Postmodernitat
Segons la meva opinió, és un fet què avui dia vivim en una societat canviant. Hem passat en pocs anys, d’una època moderna a la postmodernitat. Aquesta nova etapa, es coneix amb el nom d'era tecnologitzada com a conseqüència dels avanços científics, però sobre tot, teconològics en quant a les noves tecnologies de la comunicació i informació.
Tot aquest canvi incessant i ràpid, ha trastocat l’estil de vida de les persones (ara anomenades clients més que no pas ciutadans) marcades per les noves tendències segons el que dicta la publicitat i els eslògans. És cert que pensem que som lliures però, realment ho som? Segons la meva opinió, les anomenades “mass medias” (televisió, Internet, telèfon) envien contínuament i de manera subliminal missatges que ens inciten a comprar encara que no ho necessitem. És el que anomenem societat consumista o del consum. A més a més, els nous aparells informàtics, ens controlen de manera constant, ja sigui pel carrer (mitjançant càmeres de vídeo vigilància) o a les nostres pròpies cases (a través dels registres per telèfon o Internet).
A més a més, tot aquest canvi continu fa que es produeixi una permanent incertesa, inestabilitat i inseguretat, entre d’altres que ens fa estar contínuament en alerta davant els nous aparells que puguin sortir al mercat. És el que anomenem societat del risc o bretxa social.
D’altra banda, cal destacar les conseqüències d’aquest fenomen als centres educatiu. Al parer, l’escola està perdent el paper hegemònic en matèria d’educació que fins ara l’hi pertanyia. Mentre que els mestres, es veuen sobre passats pels coneixement dels seus alumnes amb la qual cosa, s’han d’adaptar per tal d’entendre les noves tecnologies amb les que ara han de portar a terme el procés d’ensenyament/aprenentatge.
D’aquesta manera, l’escola no romandrà obsoleta i podrà avançar amb la societat. Aquesta, ha d’obrir les seves portes i finestres per tal de veure el que passar al món que l’envolta. És per això, que la funció del mestre també ha de canviar, ja que ara no només ha d’educar, sinó que ha d’ensenyar a seleccionar la informació què ja és a l’abast de tothom.
Segons la meva opinió, és un fet què avui dia vivim en una societat canviant. Hem passat en pocs anys, d’una època moderna a la postmodernitat. Aquesta nova etapa, es coneix amb el nom d'era tecnologitzada com a conseqüència dels avanços científics, però sobre tot, teconològics en quant a les noves tecnologies de la comunicació i informació.
Tot aquest canvi incessant i ràpid, ha trastocat l’estil de vida de les persones (ara anomenades clients més que no pas ciutadans) marcades per les noves tendències segons el que dicta la publicitat i els eslògans. És cert que pensem que som lliures però, realment ho som? Segons la meva opinió, les anomenades “mass medias” (televisió, Internet, telèfon) envien contínuament i de manera subliminal missatges que ens inciten a comprar encara que no ho necessitem. És el que anomenem societat consumista o del consum. A més a més, els nous aparells informàtics, ens controlen de manera constant, ja sigui pel carrer (mitjançant càmeres de vídeo vigilància) o a les nostres pròpies cases (a través dels registres per telèfon o Internet).
A més a més, tot aquest canvi continu fa que es produeixi una permanent incertesa, inestabilitat i inseguretat, entre d’altres que ens fa estar contínuament en alerta davant els nous aparells que puguin sortir al mercat. És el que anomenem societat del risc o bretxa social.
D’altra banda, cal destacar les conseqüències d’aquest fenomen als centres educatiu. Al parer, l’escola està perdent el paper hegemònic en matèria d’educació que fins ara l’hi pertanyia. Mentre que els mestres, es veuen sobre passats pels coneixement dels seus alumnes amb la qual cosa, s’han d’adaptar per tal d’entendre les noves tecnologies amb les que ara han de portar a terme el procés d’ensenyament/aprenentatge.
D’aquesta manera, l’escola no romandrà obsoleta i podrà avançar amb la societat. Aquesta, ha d’obrir les seves portes i finestres per tal de veure el que passar al món que l’envolta. És per això, que la funció del mestre també ha de canviar, ja que ara no només ha d’educar, sinó que ha d’ensenyar a seleccionar la informació què ja és a l’abast de tothom.
Forum Sociologia: la professora Carmen Nieves
Text de la professora Carmen Nieves sobre la legitimització de les diferències socials a través de la cultura escolar:
"La escuela, sobre la base de una igualdad de partida, afecta a todo el mundo, juzga a todos y otorga a cada uno un lugar dentro de las jerarquías escolares, estructuradas en torno a la doble función del sistema escolar: la socialización en los valores culturales dominantes de la sociedad y la distribución de la mano de obra. La ideología presente en la cultura escolar enseña a los estudiantes a ver el fracaso como algo individual que resulta de su escasez de habilidad, desarrollando unos principios que priorizan las diferencias y divisiones en términos de rendimiento académico; consecuentemente, el sistema de enseñanza se encarga de transformar las diferencias y desigualdades extraescolares en desigualdades reales de aprendizaje o de capital cultural.De esa manera, la igualdad formal, que rige los principios y las prácticas escolares, ha servido para enmascarar, más que para superar, las desigualdades reales ante la enseñanza y la cultura enseñada y exigida.
La cultura escolar no sólo se basa en la igualdad de oportunidades, sino también en el otorgamiento del valor de la excelencia como fórmula de justificación de las diferencias y de la jerarquización; la promoción escolar y la movilidad social van indisolublemente unidas a la implantación de la igualdad formal.La asimilación del principio de la igualdad de oportunidades por parte de los clientes del sistema escolar, asociado al de la promoción individual, es fundamental en relación con la reproducción y el mantenimiento social, a través de la justificación individualizada de los fracasos, los logros y las opciones escolares.Por tanto, la aceptación de estos principios por parte del alumnado es esencial en el proceso de legitimación de la cultura escolar."
Aportació personal:
Segons la meva opinió, el sistema educatiu que impera als nostres dies es un clar reflex de la nostra societat, ja que l’escola no funciona al marge d’aquesta sinó que es fonamenta d’ella. És més, l’escola reprodueix el món dels adults per garantir-ne la supervivència.
És per això, que crec fermament que l’escola s’ha convertit en un producte de consum més quan, en realitat, l’educació hauria de ser un bé públic a l’abast de tothom. Aquesta concepció de l’educació com a producte de consum sorgeix quan creem escoles o universitats privades, la qual cosa produeix desigualtats socials i diferencies pel fet que només uns pocs podran permetre’s accedir-hi. La diferència per voler accedir a una escola pública o privada és que a la modernitat era per qüestió de sous, mentre que ara a la postmodernitat és per una qüestió d’eficàcia, és a dir, creure que els més bons són els centres privats.
A més a més, he de dir que la majoria dels centres escolars, com a conseqüència del sistema educatiu imperant actualment, en lloc de fer persones competents han fet persones competitives. No treballem de forma conjunta i global cooperant el uns amb els altres sinó que som àvars. No obstant això, l’escola pública, que no treballa com una empresa, sí ha tingut amb compte a l’individu per tal de crear en primer lloc persones i seguidament professionals.
En definitiva, cal mencionar que malgrat el voluntarisme d’alguns sectors preocupats per aquestes desigualtats no es pot fer res, ja que la societat s’encarrega de discriminar segons la dinàmica de la seva pròpia estructura social. Però si realment es pretén canviar aquesta concepció, s’hauria de: fer un treball conjunt per tal de crear un projecte educatiu de centre o, fins i tot, de tota una comunitat; crear ciutadans fonamentats en les qüestions cíviques per tal que siguin crítics, imaginatius i capaços; que el sistema educatiu no depengui del sistema polític ni econòmic que governi en aquell moment; i, per descomptat, es necessitaria un vertader sistema comprensiu i inclusiu per tal d’aconseguir l’esperat canvi cap a un sistema democràtic i igualitari.
"La escuela, sobre la base de una igualdad de partida, afecta a todo el mundo, juzga a todos y otorga a cada uno un lugar dentro de las jerarquías escolares, estructuradas en torno a la doble función del sistema escolar: la socialización en los valores culturales dominantes de la sociedad y la distribución de la mano de obra. La ideología presente en la cultura escolar enseña a los estudiantes a ver el fracaso como algo individual que resulta de su escasez de habilidad, desarrollando unos principios que priorizan las diferencias y divisiones en términos de rendimiento académico; consecuentemente, el sistema de enseñanza se encarga de transformar las diferencias y desigualdades extraescolares en desigualdades reales de aprendizaje o de capital cultural.De esa manera, la igualdad formal, que rige los principios y las prácticas escolares, ha servido para enmascarar, más que para superar, las desigualdades reales ante la enseñanza y la cultura enseñada y exigida.
La cultura escolar no sólo se basa en la igualdad de oportunidades, sino también en el otorgamiento del valor de la excelencia como fórmula de justificación de las diferencias y de la jerarquización; la promoción escolar y la movilidad social van indisolublemente unidas a la implantación de la igualdad formal.La asimilación del principio de la igualdad de oportunidades por parte de los clientes del sistema escolar, asociado al de la promoción individual, es fundamental en relación con la reproducción y el mantenimiento social, a través de la justificación individualizada de los fracasos, los logros y las opciones escolares.Por tanto, la aceptación de estos principios por parte del alumnado es esencial en el proceso de legitimación de la cultura escolar."
Aportació personal:
Segons la meva opinió, el sistema educatiu que impera als nostres dies es un clar reflex de la nostra societat, ja que l’escola no funciona al marge d’aquesta sinó que es fonamenta d’ella. És més, l’escola reprodueix el món dels adults per garantir-ne la supervivència.
És per això, que crec fermament que l’escola s’ha convertit en un producte de consum més quan, en realitat, l’educació hauria de ser un bé públic a l’abast de tothom. Aquesta concepció de l’educació com a producte de consum sorgeix quan creem escoles o universitats privades, la qual cosa produeix desigualtats socials i diferencies pel fet que només uns pocs podran permetre’s accedir-hi. La diferència per voler accedir a una escola pública o privada és que a la modernitat era per qüestió de sous, mentre que ara a la postmodernitat és per una qüestió d’eficàcia, és a dir, creure que els més bons són els centres privats.
A més a més, he de dir que la majoria dels centres escolars, com a conseqüència del sistema educatiu imperant actualment, en lloc de fer persones competents han fet persones competitives. No treballem de forma conjunta i global cooperant el uns amb els altres sinó que som àvars. No obstant això, l’escola pública, que no treballa com una empresa, sí ha tingut amb compte a l’individu per tal de crear en primer lloc persones i seguidament professionals.
En definitiva, cal mencionar que malgrat el voluntarisme d’alguns sectors preocupats per aquestes desigualtats no es pot fer res, ja que la societat s’encarrega de discriminar segons la dinàmica de la seva pròpia estructura social. Però si realment es pretén canviar aquesta concepció, s’hauria de: fer un treball conjunt per tal de crear un projecte educatiu de centre o, fins i tot, de tota una comunitat; crear ciutadans fonamentats en les qüestions cíviques per tal que siguin crítics, imaginatius i capaços; que el sistema educatiu no depengui del sistema polític ni econòmic que governi en aquell moment; i, per descomptat, es necessitaria un vertader sistema comprensiu i inclusiu per tal d’aconseguir l’esperat canvi cap a un sistema democràtic i igualitari.
Forum Sociologia: la professora Victòria Camps
Text de la professora Camps:
Aquí us deixo un text breu de la professora y catedràtica d'Ética, Victòria Camps. Crec que és interessant per exemplificar el primer tema del mòdul 2:
“Educar es formar el carácter, en el sentido más extenso y total del término: formar el carácter para que se cumpla un proceso de socialización imprescindible, y formarlo para promover un mundo más civilizado, crítico con los defectos del presente y comprometido con el proceso moral de las estructuras y actitudes sociales [...] No obstante, los valores éticos están en crisis. Los valores siempre han nombrado defectos, faltas, algo de lo que carecemos pero que deberíamos tener. Según Locke, el malestar, la incomodidad que provoca el deseo de que la realidad cambie y sea de otra manera. Si estuviéramos plenamente ajustados con la realidad, no cabría hablar de justicia ni de valores como algo a conquistar, si se hace es porque no se reflejan suficientemente en la práctica. Hoy por hoy, el crecimiento económico nos ha hecho creer que sólo vale lo que produce dinero. Decimos que la prosperidad económica no es más que un paso, necesario pero insuficiente, para lograr una mayor plenitud humana [...]”
Aportació personal:
Segons la meva opinió, tal i com afirma la professora y catedràtica d'Ética, Victòria Camps al seu text, el terme educar no només fa referència al fet d'instruir académicament a algú, sinó també de formar el seu caràcter i personalitat per tal que pugui establir-se com a ciutadà dins la societat que li ha tocat viure.
És per això que, per tal d'integrar-se en aquesta societat, l'educand haurà d'assumir una sèrie de normes i actituds socialment acceptades i una sèrie de rols que harurà de desenvolupar al llarg de la seva vida.
No obstant això, estic d'acord amb Victòria Camps quan afirma que <>. Generalment, les noves generacions respecten menys l'autoritat, les normes i les obligacions que la societat en la que viuen els impossa. Però la culpa no només és dels joves ja que, segons el meu parer, els adults els estan inculcant la "cultura dels sous" en la mesura que aquest presenta la máxima aspiració per garantir una vida de plenitud.
En definitiva, pens que els educadors d'avui han de treballar de manera conjunta fomentant la cultura de l'esforç; dels valors morals, ètics i socials (com ara la llibrertat, la justícia, la igualtat, la solidaritat, la cooperació, el respecte i la participació); de la bondat i humiltat; i, en definitiva, la cultura de la pau i la no violència per tal de garantir un món més humà i pacífic a les nostres futures generacions.
Aquí us deixo un text breu de la professora y catedràtica d'Ética, Victòria Camps. Crec que és interessant per exemplificar el primer tema del mòdul 2:
“Educar es formar el carácter, en el sentido más extenso y total del término: formar el carácter para que se cumpla un proceso de socialización imprescindible, y formarlo para promover un mundo más civilizado, crítico con los defectos del presente y comprometido con el proceso moral de las estructuras y actitudes sociales [...] No obstante, los valores éticos están en crisis. Los valores siempre han nombrado defectos, faltas, algo de lo que carecemos pero que deberíamos tener. Según Locke, el malestar, la incomodidad que provoca el deseo de que la realidad cambie y sea de otra manera. Si estuviéramos plenamente ajustados con la realidad, no cabría hablar de justicia ni de valores como algo a conquistar, si se hace es porque no se reflejan suficientemente en la práctica. Hoy por hoy, el crecimiento económico nos ha hecho creer que sólo vale lo que produce dinero. Decimos que la prosperidad económica no es más que un paso, necesario pero insuficiente, para lograr una mayor plenitud humana [...]”
Aportació personal:
Segons la meva opinió, tal i com afirma la professora y catedràtica d'Ética, Victòria Camps al seu text, el terme educar no només fa referència al fet d'instruir académicament a algú, sinó també de formar el seu caràcter i personalitat per tal que pugui establir-se com a ciutadà dins la societat que li ha tocat viure.
És per això que, per tal d'integrar-se en aquesta societat, l'educand haurà d'assumir una sèrie de normes i actituds socialment acceptades i una sèrie de rols que harurà de desenvolupar al llarg de la seva vida.
No obstant això, estic d'acord amb Victòria Camps quan afirma que <
En definitiva, pens que els educadors d'avui han de treballar de manera conjunta fomentant la cultura de l'esforç; dels valors morals, ètics i socials (com ara la llibrertat, la justícia, la igualtat, la solidaritat, la cooperació, el respecte i la participació); de la bondat i humiltat; i, en definitiva, la cultura de la pau i la no violència per tal de garantir un món més humà i pacífic a les nostres futures generacions.
Forum Sociologia: el professor Palos
Text del professor Palos:
"Parece que la definición de paz no tendrá que ver tan solo con que no haya guerra, hecho que por descontado es imprescindible para el desarrollo. Esto sería una concepción muy frágil y un tanto negativa en cuanto que concebirla solamente como la ausencia de guerra sería indicativo de una cultura de violencia. La paz es una forma de interpretar las relaciones sociales y una forma de resolver los conflictos que la misma diversidad que se presenta en la sociedad hacen inevitables. Y cuando hablamos de conflictos, no nos referimos tan sólo al conflicto bélico sino también a la contraposición de intereses entre personas o grupos o las diferentes formas de entender el mundo. Nos referimos al conflicto como un hecho natural de las relaciones sociales por lo que la solución de estos conflictos no puede ser mediante la violencia pues estaríamos asegurando de forma permanente una sociedad violenta. Tampoco los mecanismos de solución establecidos por la sociedad pueden dilatarlos tanto como para que estos conflictos deriven en violencia o conflicto armado. Por tanto la paz sería evidentemente una ausencia de guerra, pero ante todo y como estructura preventiva, la paz sería un estado activo de toda sociedad en la búsqueda de una sociedad más justa. En esta sociedad los mecanismos para resolver los conflictos deberían ser los propios de las capacidades que la inteligencia humana nos permite como: la comunicación, el diálogo y la cooperación. Estas capacidades consideradas las básicas de una cultura de la paz, deberían ser aplicadas en todos los ámbitos y escalas de la sociedad: en la familia, en la empresa, en la política y también a nivel local y a nivel internacional."
Aportació personal:
Segons la meva opinió, tal i com afirma el professor Palos, el concepte de ciutat pacifica no només fa referència al fet que no hi hagi guerres (ja que es tractaria doncs únicament d’una cultura de la no violència), sinó també que es desenvolupi de forma més justa fomentada en la pau entre els diferents grups socials (que per sí sols ja presenten divergències). És per això que estic totalment d’acord amb l’afirmació de l’autor quan diu: “ La paz es una forma de interpretar las relaciones sociales y una forma de resolver los conflictos que la misma diversidad que se presenta en la sociedad hacen inevitables”.
Per tant, tal i com afirma Palos, el camí per arribar a una societat més justa y més pacífica és la d’arribar a un consens mitjançant la comunicació, el diàleg i la cooperació dels grups socials. Capacitats que són alhora considerades bàsiques per a una cultura de la pau.
A més a més, he d’afegir que nosaltres com a futurs i futures educadores, hem de tenir molt present la pau al nostre món és un camí llarg, difícil i lent que encara s’ha de recórrer i per això no hem de caure en l’error de voler universalitzar el concepte de pau, sinó que hem de començar pel microsistema (tal i com afirmà Juan Carles a classe), és a dir, a l’escola i les famílies. Per tal d’arribar finalment al que anomenaríem macrosistema, és a dir, el món sencer.
En definitiva, segons la meva opinió, com a futures educadores crec fermament que hem de ser activistes , és a dir, moure’ns per tal de reivindicar els nostres drets com a éssers humans per tal d’arribar a un societat més justa i pacífica fonamentada en els valors cívics, polítics i socials per tal de garantir un món millor a les nostres futures generacions.
"Parece que la definición de paz no tendrá que ver tan solo con que no haya guerra, hecho que por descontado es imprescindible para el desarrollo. Esto sería una concepción muy frágil y un tanto negativa en cuanto que concebirla solamente como la ausencia de guerra sería indicativo de una cultura de violencia. La paz es una forma de interpretar las relaciones sociales y una forma de resolver los conflictos que la misma diversidad que se presenta en la sociedad hacen inevitables. Y cuando hablamos de conflictos, no nos referimos tan sólo al conflicto bélico sino también a la contraposición de intereses entre personas o grupos o las diferentes formas de entender el mundo. Nos referimos al conflicto como un hecho natural de las relaciones sociales por lo que la solución de estos conflictos no puede ser mediante la violencia pues estaríamos asegurando de forma permanente una sociedad violenta. Tampoco los mecanismos de solución establecidos por la sociedad pueden dilatarlos tanto como para que estos conflictos deriven en violencia o conflicto armado. Por tanto la paz sería evidentemente una ausencia de guerra, pero ante todo y como estructura preventiva, la paz sería un estado activo de toda sociedad en la búsqueda de una sociedad más justa. En esta sociedad los mecanismos para resolver los conflictos deberían ser los propios de las capacidades que la inteligencia humana nos permite como: la comunicación, el diálogo y la cooperación. Estas capacidades consideradas las básicas de una cultura de la paz, deberían ser aplicadas en todos los ámbitos y escalas de la sociedad: en la familia, en la empresa, en la política y también a nivel local y a nivel internacional."
Aportació personal:
Segons la meva opinió, tal i com afirma el professor Palos, el concepte de ciutat pacifica no només fa referència al fet que no hi hagi guerres (ja que es tractaria doncs únicament d’una cultura de la no violència), sinó també que es desenvolupi de forma més justa fomentada en la pau entre els diferents grups socials (que per sí sols ja presenten divergències). És per això que estic totalment d’acord amb l’afirmació de l’autor quan diu: “ La paz es una forma de interpretar las relaciones sociales y una forma de resolver los conflictos que la misma diversidad que se presenta en la sociedad hacen inevitables”.
Per tant, tal i com afirma Palos, el camí per arribar a una societat més justa y més pacífica és la d’arribar a un consens mitjançant la comunicació, el diàleg i la cooperació dels grups socials. Capacitats que són alhora considerades bàsiques per a una cultura de la pau.
A més a més, he d’afegir que nosaltres com a futurs i futures educadores, hem de tenir molt present la pau al nostre món és un camí llarg, difícil i lent que encara s’ha de recórrer i per això no hem de caure en l’error de voler universalitzar el concepte de pau, sinó que hem de començar pel microsistema (tal i com afirmà Juan Carles a classe), és a dir, a l’escola i les famílies. Per tal d’arribar finalment al que anomenaríem macrosistema, és a dir, el món sencer.
En definitiva, segons la meva opinió, com a futures educadores crec fermament que hem de ser activistes , és a dir, moure’ns per tal de reivindicar els nostres drets com a éssers humans per tal d’arribar a un societat més justa i pacífica fonamentada en els valors cívics, polítics i socials per tal de garantir un món millor a les nostres futures generacions.
Forum Sociologia: la professora Flores
Texto de la professora Palos:
"El currículo, desde la perspectiva de género, nos permite diferenciar entre el currículo explícito y el currículo oculto o escondido (Stromquist, 1998). [...] El currículum oculto está constituido por todos los mensajes que se transmiten y se aprenden en la escuela sin que medie una pretensión explícita o intencional, y de cuya transmisión pueden ser conscientes o no los docentes y el alumnado. El currículo oculto está formado, entre otros elementos, por creencias, por mitos, por principios, por normas y por rituales, que, de manera directa o indirecta, establecen modalidades de relación y de comportamiento de acuerdo con una escala de valores determinada.En el ámbito educativo se deben plantear interrogantes acerca de los modelos, de los valores y de las expectativas de género que se enseñan y que se aprenden a través de la experiencia educativa; acerca de cómo se articulan con otros valores que circulan en las aulas [...] Es necesario debatir sobre la incidencia de este marco cultural para el desarrollo integral, para el rendimiento del estudiantado y para su futuro desempeño social. De acuerdo con la Teoría de los Roles, toda realidad se construye socialmente sobre la base de las interacciones entre personas que constituyen roles; algunos de ellos se fijan, se estereotipan, ahorrando a los sujetos la tensión y la inestabilidad que produce la incertidumbre.Cada persona posee un acervo infinito de roles, entre los cuales elige uno de acuerdo con el contexto, con el tipo de relaciones que en dicho contexto se generan. Desde esta perspectiva, en las diversas instituciones uno aprende a ser hombre o mujer, es decir, aprende los roles y las actitudes asociados a los sexos (Stromquist, 1998).De este modo, la escuela sería un espacio en el cual los individuos aprenden a ser alumnos y alumnas, pero también varones y mujeres, vale decir, que aprenden los comportamientos adecuados por pertenecer a una u otra de estas categorías. Se transmiten en todo momento mensajes a través de las palabras y de los tonos de voz, de los gestos, de las formas de aproximarse a las personas, de las expectativas que se expresan.Diversos autores han puesto en entredicho el mito de la meritocracia, según el cual la escuela acoge con imparcialidad a niños y a niñas, y estimula talentos individuales de acuerdo con las aptitudes, sin consideración de características adscritas, sean éstas de clase o de género (Stanworth, 1981).La sala de clase es un ámbito en el que niñas y niños dependen de una persona adulta dotada de mucho poder, y que está relacionada de forma directa con el futuro de dichos niños/as a largo plazo, por lo que difícilmente puede evitar participar en los procesos en los que las relaciones normales y las clasificaciones entre los sexos son definidas en todo momento (Stanworth, 1981).Las investigaciones efectuadas hacen ver que, en la sala de clase, los docentes reproducen de modo activo el sistema jerárquico de divisiones y de clasificaciones de género, que no lo cuestionan sino que lo refuerzan, y ello ocurre a pesar de que en su discurso teórico propician la igualdad entre los sexos (Stanworth, 1981; Dupont, 1980; Gianini Belotti, 1984; Moreno, 1986).Esta reproducción no opera de manera abierta, dado el discurso igualitario de la escuela, sino en forma invisible e incluso inconsciente, pero eficiente. Se enseñan las mismas materias a niñas y a niños, pero dando a entender que no necesitan adquirir el mismo dominio sobre ellas. A medida que se explica la materia se dan ejemplos que privilegian a uno o a otro género, o bien se trabaja con textos cuyas ilustraciones hacen más referencia a un sexo que a otro (Stanworth, 1981).Se constata que, si bien hoy en día las mujeres se educan en establecimientos mixtos y siguen el mismo currículo, salen de la escuela con expectativas distintas y convencionales del trabajo entre los sexos. Hay una polarización de las mujeres hacia lo humanístico-artístico, y de los hombres hacia la ciencia y la tecnología, siendo este patrón más marcado en las escuelas mixtas que en las de un solo sexo.[...] Casi siempre los niños reciben mayor atención y tiempo de sus profesores y profesoras, ya sea porque son alumnos brillantes, ya sea porque se portan mal. Se recrimina más a los niños, y eso equivale a que se les presta más interés.De las niñas, en cambio, los profesores esperan que sean más cuidadosas, más atentas y disciplinadas, y menos creativas. Los niños y las niñas hacen más sencillo para el profesor aplicar la regla de género. Las niñas son más tranquilas, los niños más inquietos. El anonimato de las mujeres es causado en parte por su silencio, lo que, a su vez, lleva a que los profesores recuerden con más facilidad la cara y los nombres de los niños que de las niñas.El grado de estima que los profesores demuestran a sus alumnos o alumnas se manifiesta en gestos tales como recordar sus nombres, responder o no a sus preguntas, etc., condicionantes que son muy importante para ellos y para ellas.Este «reconocimiento» ejerce gran influencia en la autoimagen de los alumnos y de las alumnas; por lo tanto, puede llegar a tener consecuencias en el éxito escolar de unos y de otras y en su desarrollo personal. Las investigaciones han demostrado que el lenguaje utilizado en la sala de clase es un elemento fundamental en la transmisión de la jerarquía de géneros (Binimelis, 1992).Aun cuando las alumnas son responsables y capaces, tienden a ser percibidas por sus profesores y profesoras como carentes de autoridad y de asertividad, cualidades consideradas como prerrequisitos de ocupaciones y de empleos masculinos. Sólo cuando una alumna contradice en forma marcada el estereotipo femenino, sus profesores logran concebirla en una carrera no tradicional (Gipps, 1996).Utilizando el método de etnografía de aula, se destaca que la esfera pública está dominada por los varones, y que las niñas son propensas a reducir su participación al mínimo, mostrándose incómodas cuando son interpeladas frente al curso. De este modo, tienden a colocarse como meras espectadoras del proceso de construcción del conocimiento, proceso cuyos protagonistas son sus compañeros y el o la docente (Boistick, 1996)."
Comentari personal:
Tal i com exposa la professora Flores, el currículum explícit és aquell que s’ensenya de manera directa i per tant hi ha constància d’ell al currículum escolar sobre allò que s’ha d’ensenyar, mentre que el currículum ocult és aquell que es transmet de manera indirecta com ara les normes de comportament, els valors, les creences etc. Segons la meva opinió, tant important és un com l’altre pel fet que ambdós van dirigit a l’alumne, ja siguin de manera directa o indirecta, per ser el subjecte actiu del seu propi aprenentatge.
D’altra banda, segons la teoria dels rols, la qual afirma que la realitat es construeix sobre la base de les interaccions entre les persones que constitueixen rols, com ja sabem cada persona desenvolupa diferents rols dins la societat segons el context en que es trobi com ara: pares, mares, estudiants, polítics etc. Tal i com afirmà el filòsof Plató (427 a.C - 347 a.C) per arribar al perfecte ideal de ciutat, cada ciutadà havia de desenvolupar un rol determinat: pagesos, guardians o governants.
A més a més, segons la meva opinió, gran part de les escoles al llarg dels anys han ensenyat de manera preferent l’elitisme, que és la creença o actitud que consisteix en sostenir que aquells considerats com de l’elit (grup de persones amb notables habilitats personals, riqueses etc.) són a les que s’han de dedicar major temps per ensenyar. Per contra de la meritocràcia, que és una forma d’organització social basada en l’habilitat de les persones. Ja que pens que sempre s’ha tingut una major predisposició per ensenyar a nens de classes altes o als més llestos que no pas a nens més pobres o amb problemes cap a l’aprenentatge. La qual cosa es tradueix avui dia, tal i com afirma Flores: “ no opera de manera oberta, donat el discurs igualitari de l'escola, sinó de forma invisible i fins i tot inconscient, però eficient”. I aquest fenomen, és el que es coneix com a regla de gènere, la qual cosa produeix diferència en el tractament cap a nins (considerats més nerviosos, i que han d’estudiar ciències i tecnologia) i les nenes (considerades més callades, quietes, i que han d’estudiar humanitats i arts).
En definitiva, he de destacar que aquest autoreconeixement indirecte que es sol prestar més als nens pot arribar a tenir grans conseqüències, ja sigui en l’èxit o fracàs acadèmic d’uns i d’altres i, per suposat, en el seu desenvolupament personal. Per tant, com a futures mestres, hem d’anar amb compte de no tenir preferències cap a un o altres sexe, però tampoc cap a nens considerats “normals” per contra altres amb algun tipus de deficiències perquè tot això els nens ho reben ja di manera directa o indirecta segons el currículum i el pot marcar per a la resta de la seva vida. Per tot això, podem dir que l’escola constitueix un àmbit on els individus aprenen a ser alumnes, però també persones gràcies al que es coneix com a currículum explícit i ocult.
"El currículo, desde la perspectiva de género, nos permite diferenciar entre el currículo explícito y el currículo oculto o escondido (Stromquist, 1998). [...] El currículum oculto está constituido por todos los mensajes que se transmiten y se aprenden en la escuela sin que medie una pretensión explícita o intencional, y de cuya transmisión pueden ser conscientes o no los docentes y el alumnado. El currículo oculto está formado, entre otros elementos, por creencias, por mitos, por principios, por normas y por rituales, que, de manera directa o indirecta, establecen modalidades de relación y de comportamiento de acuerdo con una escala de valores determinada.En el ámbito educativo se deben plantear interrogantes acerca de los modelos, de los valores y de las expectativas de género que se enseñan y que se aprenden a través de la experiencia educativa; acerca de cómo se articulan con otros valores que circulan en las aulas [...] Es necesario debatir sobre la incidencia de este marco cultural para el desarrollo integral, para el rendimiento del estudiantado y para su futuro desempeño social. De acuerdo con la Teoría de los Roles, toda realidad se construye socialmente sobre la base de las interacciones entre personas que constituyen roles; algunos de ellos se fijan, se estereotipan, ahorrando a los sujetos la tensión y la inestabilidad que produce la incertidumbre.Cada persona posee un acervo infinito de roles, entre los cuales elige uno de acuerdo con el contexto, con el tipo de relaciones que en dicho contexto se generan. Desde esta perspectiva, en las diversas instituciones uno aprende a ser hombre o mujer, es decir, aprende los roles y las actitudes asociados a los sexos (Stromquist, 1998).De este modo, la escuela sería un espacio en el cual los individuos aprenden a ser alumnos y alumnas, pero también varones y mujeres, vale decir, que aprenden los comportamientos adecuados por pertenecer a una u otra de estas categorías. Se transmiten en todo momento mensajes a través de las palabras y de los tonos de voz, de los gestos, de las formas de aproximarse a las personas, de las expectativas que se expresan.Diversos autores han puesto en entredicho el mito de la meritocracia, según el cual la escuela acoge con imparcialidad a niños y a niñas, y estimula talentos individuales de acuerdo con las aptitudes, sin consideración de características adscritas, sean éstas de clase o de género (Stanworth, 1981).La sala de clase es un ámbito en el que niñas y niños dependen de una persona adulta dotada de mucho poder, y que está relacionada de forma directa con el futuro de dichos niños/as a largo plazo, por lo que difícilmente puede evitar participar en los procesos en los que las relaciones normales y las clasificaciones entre los sexos son definidas en todo momento (Stanworth, 1981).Las investigaciones efectuadas hacen ver que, en la sala de clase, los docentes reproducen de modo activo el sistema jerárquico de divisiones y de clasificaciones de género, que no lo cuestionan sino que lo refuerzan, y ello ocurre a pesar de que en su discurso teórico propician la igualdad entre los sexos (Stanworth, 1981; Dupont, 1980; Gianini Belotti, 1984; Moreno, 1986).Esta reproducción no opera de manera abierta, dado el discurso igualitario de la escuela, sino en forma invisible e incluso inconsciente, pero eficiente. Se enseñan las mismas materias a niñas y a niños, pero dando a entender que no necesitan adquirir el mismo dominio sobre ellas. A medida que se explica la materia se dan ejemplos que privilegian a uno o a otro género, o bien se trabaja con textos cuyas ilustraciones hacen más referencia a un sexo que a otro (Stanworth, 1981).Se constata que, si bien hoy en día las mujeres se educan en establecimientos mixtos y siguen el mismo currículo, salen de la escuela con expectativas distintas y convencionales del trabajo entre los sexos. Hay una polarización de las mujeres hacia lo humanístico-artístico, y de los hombres hacia la ciencia y la tecnología, siendo este patrón más marcado en las escuelas mixtas que en las de un solo sexo.[...] Casi siempre los niños reciben mayor atención y tiempo de sus profesores y profesoras, ya sea porque son alumnos brillantes, ya sea porque se portan mal. Se recrimina más a los niños, y eso equivale a que se les presta más interés.De las niñas, en cambio, los profesores esperan que sean más cuidadosas, más atentas y disciplinadas, y menos creativas. Los niños y las niñas hacen más sencillo para el profesor aplicar la regla de género. Las niñas son más tranquilas, los niños más inquietos. El anonimato de las mujeres es causado en parte por su silencio, lo que, a su vez, lleva a que los profesores recuerden con más facilidad la cara y los nombres de los niños que de las niñas.El grado de estima que los profesores demuestran a sus alumnos o alumnas se manifiesta en gestos tales como recordar sus nombres, responder o no a sus preguntas, etc., condicionantes que son muy importante para ellos y para ellas.Este «reconocimiento» ejerce gran influencia en la autoimagen de los alumnos y de las alumnas; por lo tanto, puede llegar a tener consecuencias en el éxito escolar de unos y de otras y en su desarrollo personal. Las investigaciones han demostrado que el lenguaje utilizado en la sala de clase es un elemento fundamental en la transmisión de la jerarquía de géneros (Binimelis, 1992).Aun cuando las alumnas son responsables y capaces, tienden a ser percibidas por sus profesores y profesoras como carentes de autoridad y de asertividad, cualidades consideradas como prerrequisitos de ocupaciones y de empleos masculinos. Sólo cuando una alumna contradice en forma marcada el estereotipo femenino, sus profesores logran concebirla en una carrera no tradicional (Gipps, 1996).Utilizando el método de etnografía de aula, se destaca que la esfera pública está dominada por los varones, y que las niñas son propensas a reducir su participación al mínimo, mostrándose incómodas cuando son interpeladas frente al curso. De este modo, tienden a colocarse como meras espectadoras del proceso de construcción del conocimiento, proceso cuyos protagonistas son sus compañeros y el o la docente (Boistick, 1996)."
Comentari personal:
Tal i com exposa la professora Flores, el currículum explícit és aquell que s’ensenya de manera directa i per tant hi ha constància d’ell al currículum escolar sobre allò que s’ha d’ensenyar, mentre que el currículum ocult és aquell que es transmet de manera indirecta com ara les normes de comportament, els valors, les creences etc. Segons la meva opinió, tant important és un com l’altre pel fet que ambdós van dirigit a l’alumne, ja siguin de manera directa o indirecta, per ser el subjecte actiu del seu propi aprenentatge.
D’altra banda, segons la teoria dels rols, la qual afirma que la realitat es construeix sobre la base de les interaccions entre les persones que constitueixen rols, com ja sabem cada persona desenvolupa diferents rols dins la societat segons el context en que es trobi com ara: pares, mares, estudiants, polítics etc. Tal i com afirmà el filòsof Plató (427 a.C - 347 a.C) per arribar al perfecte ideal de ciutat, cada ciutadà havia de desenvolupar un rol determinat: pagesos, guardians o governants.
A més a més, segons la meva opinió, gran part de les escoles al llarg dels anys han ensenyat de manera preferent l’elitisme, que és la creença o actitud que consisteix en sostenir que aquells considerats com de l’elit (grup de persones amb notables habilitats personals, riqueses etc.) són a les que s’han de dedicar major temps per ensenyar. Per contra de la meritocràcia, que és una forma d’organització social basada en l’habilitat de les persones. Ja que pens que sempre s’ha tingut una major predisposició per ensenyar a nens de classes altes o als més llestos que no pas a nens més pobres o amb problemes cap a l’aprenentatge. La qual cosa es tradueix avui dia, tal i com afirma Flores: “ no opera de manera oberta, donat el discurs igualitari de l'escola, sinó de forma invisible i fins i tot inconscient, però eficient”. I aquest fenomen, és el que es coneix com a regla de gènere, la qual cosa produeix diferència en el tractament cap a nins (considerats més nerviosos, i que han d’estudiar ciències i tecnologia) i les nenes (considerades més callades, quietes, i que han d’estudiar humanitats i arts).
En definitiva, he de destacar que aquest autoreconeixement indirecte que es sol prestar més als nens pot arribar a tenir grans conseqüències, ja sigui en l’èxit o fracàs acadèmic d’uns i d’altres i, per suposat, en el seu desenvolupament personal. Per tant, com a futures mestres, hem d’anar amb compte de no tenir preferències cap a un o altres sexe, però tampoc cap a nens considerats “normals” per contra altres amb algun tipus de deficiències perquè tot això els nens ho reben ja di manera directa o indirecta segons el currículum i el pot marcar per a la resta de la seva vida. Per tot això, podem dir que l’escola constitueix un àmbit on els individus aprenen a ser alumnes, però també persones gràcies al que es coneix com a currículum explícit i ocult.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)